Franco: 40 anys després, on queda la memòria histórica?

Sóc net d'alcalde republicà. El meu avi es va haver d'exiliar a  França per haver defensat els seus ideals i mantenir-se fidel a la  República. La seva esposa va ser vexada i, juntament amb les seves  quatre filles de curta edat, va haver de patir tota mena de privacions  com a càstig per ser del bàndol dels perdedors. Com el cas que  explico, una llista inacabable ...

És vergonyós que 40 anys  després,40 anys cap govern no hagi estat capaç ni hagi tingut la voluntat de  normalitzar una situació com és la de l'anomenada 'memòria  històrica', també és vergonyós que encara se celebrin actes de  commemoració en honor de la figura d'un dictador el mèrit del qual no  va ser altre que encapçalar un cop militar contra un Govern legalment  constituït i comandar, acabada la guerra, una repressió sense  precedents. I encara és més vergonyós que en un país no confessional,  s'oficiïn misses en record seu.

Malgrat aquests fets, impensables en  qualsevol autèntica democràcia, encara hi ha personatges de la vida  política que no van viure el conflicte, que es permeten fer  declaracions i comentaris carregats de demagògia i profundament  ofensius per a totes aquelles persones que van poder sobreviure al  desastre d'un període de color negre en la història d'aquest país.  Aquest procedir és vil i menyspreable.