El drama dels refugiats i les nostres lamentacions

Quan llegeixo la última crónica sobre la situació dels refugiats on  es desgranen les consecutives penúries que van patint amunt i avall  en els seus desplaçaments, amuntegats en vagons amb una forta olor a  pixum cap a destí desonegut i futur desesperant, alhora que  m'egarrifo, em reafirmo amb la meva ferma convicció que, salvant el  notable segment que ho està passant malament al nostre país, la major  part de la nostra societat som autèntics privilegiats.

Ens perdem en lamentacions de tota mena i magnifiquem els problemes  quotidians como si fossin enormes desastres. Tenim el capritxós costum  de queixar-nos per vici d'absurdes nimietats i muntem un sidral per  qüestions com l'actitud de determinats personatges en els 'reality  shows' televisius; perquè hem hagut de suportar les retencions d'una  caravana de vehicles, o senzillament perquè hem estat una hora  esperant l'atenció del metge de capçalera. Ens queixem de la feina que  ens ha tocat assumir, tendim a acusar als altres de tots els nostres  mals i ens entretenim en disquiscions com si per Nadal manjarem  cabrit, marisc o galldindi, sempre amb l'esperança que en aquestes  dates ens toqui la loteria per tal de poder elevar el nivell del  nostre poder adquisitiu.

Poques vegades tenim la capacitat de fer un exercici de positivisime  i d'agraïment en relació al que la vida ens regala, de ser sensibles i  posar en valor a aquelles persones que ens estimen i estimem, i  d'enaltir totes aquelles coses bones que tenim la sort de gaudir de  manera quotidiana. En definitiva, ens embullem de manera enrevessada  sobre el concepte felicitat i no sóm capaços d'aplicar aquest concepte  com una actitud diària, i quasi sempre ens oblidem d'autèntiques  calamitats com el drama dels refugiats.