La custòdia compartida implica obligacions

Al llarg d'aquest darrer segle, la dona ha anat aconseguint independència econòmica, personal, professional... per mèrits propis. No ha sigut com bufar i fer ampolles. De fet, la dona s'ha incorporat al mercat laboral sense desatendre les "seues" tasques domèstiques, entre cometes seues, ja que la societat li ha imposat aquest rol de submissió. No obstant això, un gran nombre d'homes no són capaços de compaginar les tasques de la llar amb l'educació dels fills i treballar per portar diners a casa (encara que hi ha alguns que sí que ho fan).

Per exemple, a partir de l'entrada en vigor de les separacions i divorcis, s'ha vingut demanant la custòdia compartida dels fills, alguna cosa que és justa tant per als fills com per al pare. Jo espero ser pare algun dia també, però això no és un mer repartiment de temps, no és un repartiment de vacances, és molt més. Compartir custòdia és tenir dret a participar de les experiències dels fills, dels problemes i de les solucions, són riures, són nervis...són records.

Serveixi aquesta carta per donar una estirada d'orelles als pares que exigeixen el dret dels fills però no ofereixen les obligacions que això comporta i la meva felicitació a totes les dones que treballen fora, dins de casa i atenen als seus fills i particularment a la meva  mare, que ens ensenya el veritable significat de la paraula "col·laboració".