Càncer: Mireu-lo als ulls, sense por

És Nadal. Un cop més, sí, però un cop més amb tots a casa. El teu escrit, Aina,  dedicat al 'Benvolgut càncer' cànceha estat el millor regal  d'aquestes festes. I ni tan sols ens coneixem. Ni ens ha tocat fer-nos  l'amic invisible, ni res de tot el que es mou per Nadal. Només et  vull donar les gràcies i dir-te que tens tota la raó del món.

Un bon dia el càncer ens va venir a veure a casa. Com sempre fa, entrant per la porta del darrere. Sense avisar ni demanar cita. A aquest es veu que li agradaven joves i li va fer gràcia el meu fill. Un dels dos bessons. Però com molt bé has descrit, la prepotència perd als que es pensen invencibles. El vàrem fer fora. El vàrem derrotar. Tot va ser perfecte, tret del somriure del darrer moment quan, tot girant la cara, mentre marxava foragitat, ens va insinuar que ens tornaríem a veure. I així va ser.

Un any, just un any desprès va tornar. Aquest  cop amb l'altre bessó. Ell venia amb les mateixes armes. Nosaltres no. Aquest cop estàvem preparats. Ell cridava: ¡ningú pot estar preparat per al que us he fet!. Una vegada més, s'equivocava. I el vàrem tornar a derrotar. Però aquest cop, quan marxava ja no hi va haver somriure, ni amenaça, ni cap missatge. Aquest cop va marxar derrotat del tot.

Els meus fils tenen ara 32 anys. S'han casat amb dues noies fantàstiques. I, a casa, un Nadal més, feliços de tenir-nos. Orgullosos de la victòria. Gràcies, Aina, per portar-me a la memòria la joia de viure. I si algú que llegeix això ha rebut la visita del senyor càncer, mireu-lo als ulls. Sense por. Amb tota l'esperança. Us recordo el que apuntava l'Aina: la seva feblesa més gran rau en què es pensa invencible, i no ho és. De cap de les maneres. A casa us ho podem assegurar.