Ara Llibres retira una historia de las bibliotecarias en Catalunya acusada de plagio

El pasado 14 de mayo, el conseller Ferran Mascarell debía presentar, en el marco del Any de les Biblioteques, el libro Lletraferides, de Assumpta Montellà, «una historia sobre nuestras bibliotecarias, heroínas antes, durante y después de la guerra. Una historia de represión y sacrificios, pequeños gestos y fuerza de voluntad, pero sobre todo de pasión por nuestras letras». El acto se suspendió de forma precipitada, y varias semanas después se ha conocido el motivo: la profesora de la facultad de Biblioteconomia de la UB Assumpció Estivill había alertado discretamente de que demasiados pasajes del libro reproducían literalmente pasajes de algunos de sus trabajos, sin citarla. Finalmente, el pasado martes hizo pública su acusación de plagio contra Montellà en un correo abierto a los bibliotecarios catalanes, y ayer la editorial Ara Llibres reaccionó finalmente retirando el libro del mercado.

Como recuerda Estivill, no es la primera vez que Montellà, que ha escrito libros de divulgación sobre temas diversos relacionados con la memoria histórica, se encuentra en una situación similar: ya sucedió en el año 2009 con su libro Els contrabandistes de la llibertad. Según la profesora y estudiosa de la historia de las bibliotecas en Catalunya, ayudó a Montellà facilitándole información sobre «un tema que desconocía del todo» e inclusó leyó y corrigió pasajes del texto, aunque sostiene que le advirtió de que «había muchos fragmentos que sonaban a otros textos». En su libro, Montellà ofrece entrevistas con bibliotecarias, extractos de los dietarios de las directoras de las bibliotecas y de la correspondencia de Jordi Rubió y una introducción a cada capítulo que va recorriendo el último siglo de historia de las bibliotecas públicas en Catalunya.

Una vez publicado el libro, Estivill detectó «copias torpes de textos de otros autores» a menudo no citados, entrevistas realizadas por otras personas «sin que en la mayoría de los casos se mencione la fuente o los autores de la entrevista» y sin diferenciarlas de las que sí realizó Montellà y «explicaciones que supuestamente son de su mano pero que a menudo son copias literales, casi literales o mal sintetizadas del trabajo de terceras personas que no se citan en el texto».

En lo que se refiere a su caso particular, Estivill acusa a la autora de utilizar sus trabajos sin citarlos y de forma «casi literal o parafraseada» en un texto «que hace pasar por suyo» en «casi toda la información» de los capítulos 7, del 9 al 14 y del 24 al 29. «No hay ningún dato, ningún ejemplo ni ninguna idea que no proceda de mi trabajo, excepto algún comentario carrincló que la autora añade para dar emoción a la historia y algún anacronismo, porque en sus pocas aportaciones se equivoca a menudo».

Antes del día de Sant Jordi, Estivill reclamó la retirada del libro del mercado. Ara Llibres solo interrumpió la distribución de nuevos ejemplares pero después de que esta semana la bibliotecaria anunciase «acciones legales» hoy ha anunciado con una nota en su web que «para priorizar el diálogo entre todas las partes», detenía la comercialización del libro y pediría a las librerías el retorno de los ejemplares distribuidos.

Sin embargo, la editorial considera que la reclamación «no está justificada» porque Montellà «ha acreditado que en el proceso de la elaboración del libro sometió los textos a revisión de la señora Estivill, quien hizo correcciones y sugerencias que la autora incorporó», lo que «·pone de manifiesto su participación consensuada en el libro». Aun así, apunta que son los autores «quienes asumen plenamente y de manera responsable su contenido», no la editorial.

Algunas de las coincidencias denunciadas en su comunicado por Assumpció Estivill

"Comparació d’alguns fragments de Lletraferides amb l’article d’Assumpció Estivill, “Les biblioteques populars de Barcelona com a espais de socialització durant el segon franquisme, 1957-1975”, BiD: textos universitaris de biblioteconomia i documentació, núm. 30 (juny 2013), http://bid.ub.edu/30/estivill.htm.

Montellà, p. 240:

Felipe Mateu i Llopis va ser el director del Servei de Biblioteques Populars i de la Biblioteca de Catalunya, aleshores Biblioteca Central, des del final de la Guerra Civil fins a la seva jubilació, el 1972; també va ser director de l’Escola de Bibliotecàries entre 1942 i 1972.

Com Rubió, va ocupar els mateixos càrrecs durant més de trenta anys, però la seva empremta en els anuaris fou testimonial, i, de retruc, la relació amb les bibliotecàries fou mínima. Només se’l veia en actes públics al costat de les autoritats franquistes a l’hora d’inaugurar una biblioteca. L’any 1973 el substituí Rosalia Guilleumas.

Però la feina del dia a dia, la coordinació de les biblioteques de la xarxa, es feia des de la Central de Biblioteques Populars, amb Justa Batlló [sic] com a directora fins a l’abril del 1968, i després seguiria Antonieta Cot fins a l’any 1980.

[...] Tant Batlló [sic] com Cots van treballar no tan sols per facilitar l’engranatge de la xarxa, sinó també per recuperar de mica en mica l’esperit d’aquell projecte inicial de la Mancomunitat, i que les biblioteques poguessin ser nous espais de llibertat per a la cultura catalana.

Estivill:

Felipe Mateu i Llopis va ser el director del Servei de Biblioteques Populars i de la Biblioteca de Catalunya des del final de la Guerra Civil fins a la seva jubilació, el 1972; també va ser director de l’Escola de Bibliotecàries entre 1942 i 1972. Durant més de trenta anys va ocupar els mateixos càrrecs que havia tingut Jordi Rubió; però la seva presència als anuaris és mínima, i es limita a aparèixer entre les autoritats que assisteixen a les inauguracions de les noves biblioteques. [...]. Rosalia Guilleumas el va substituir en els tres càrrecs el 1973 [...].

La feina del dia a dia, la coordinació de les biblioteques de la xarxa, la selecció dels materials [...], eren responsabilitat de l’equip de bibliotecàries que treballaven a la Central de Biblioteques Populars. Justa Balló va ser la directora de la Central fins que es va jubilar l’abril de 1968; a partir d’aquesta data, M. Antonieta Cot la va substituir en el càrrec fins al 1980. Totes dues, i moltes de les bibliotecàries que treballaven a la Central i a la xarxa, van fer possible que a poc a poc les biblioteques catalanes recuperessin petits espais de llibertat i que el català, la cultura catalana i molts dels moviments culturals del moment hi tinguessin un lloc.

----------

Montellà, p. 255-256:

La música era cada vegada més present a les biblioteques, sobretot amb la Nova Cançó, molt influïda per la cultura francòfona, Brel, Brassens, Piaf..., però que entenia la música com una recuperació de la llengua catalana.

El 1963 la Biblioteca d’Arenys de Mar va organitzar un primer recital de Josep Maria Espinàs, un d’Els Setze Jutges.

El setembre d’aquell any, la cançó Se’n va anar, interpretada per Salomé i Raimon, va quedar en primer lloc al Festival de la Canción del Mediterráneo. El guardó va donar un gran impuls a la incipient cançó catalana, fins al punt que se’n va fer ressò la memòria de la Central de Biblioteques Populars d’aquell any:

Después del Festival de la Canción del Mediterráneo el público de nuestras bibliotecas se ha interesado por sus grabaciones, y, en general, por las de todos los intérpretes de la moderna canción catalana. Anuario, 1961-1963

Efectivament, la cançó catalana, des de la música reivindicativa fins als poemes de Miquel Martí i Pol i Salvat Papasseit musicats per Rafael Subirachs a la Biblioteca de Tona, va representar una afluència de públic notòria, cosa que va animar moltes biblioteques a organitzar més audicions. [Els concerts de Subirachs, són dels darrers que es programen a la xarxa, per tant no van animar cap biblioteca a fer més concerts].

El 1964 a la Biblioteca de Rubí, es van dur a terme dues sessions d’Els Setze Jutges amb la participació de Josep Maria Espinàs, Delfí Abella, Remei Margarit, Xavier Elies, Guillermina Motta, Maria del Carme Girbau, Enric Barbat, Francesc Pi de la Serra i Miquel Porter.

Quatre anys després [sic], el 1967, la Biblioteca de Sallent, en col·laboració amb diversos organismes locals, també va portar uns quants representants d’Els Setze Jutges a la població: Enric Barbat, Joan Ramon Bonet, M. del Mar Bonet, Rafael Subirachs i Martí Llauradó.

Estivill:

[...] Si bé cal entendre aquesta nova cançó com un gènere nou, que beu de les influències de la cançó francesa —Brassens, Jacques Brel, Léo Ferré, Edith Piaf—, també és clar que forma part d’un moviment cultural molt més ampli que té com a objectiu principal la reivindicació i normalització de la llengua i la cultura catalanes [...].

El 1963 la biblioteca d’Arenys de Mar organitza un primer recital de Josep Maria Espinàs, un dels fundadors d’Els Setze Jutges. El setembre d’aquell any, la cançó “Se’n va anar”, interpretada per Salomé i Raimon, va quedar en primer lloc al Festival de la Canción del Mediterráneo. El guardó va donar un gran impuls a la incipient cançó catalana fins al punt que se’n fa ressò la memòria de la Central de Biblioteques Populars d’aquell any: “Después del Festival de la Canción del Mediterráneo el público de nuestras bibliotecas se ha interesado por sus grabaciones, y, en general, por las de todos los intérpretes de la moderna canción catalana” (Anuario..., 1961–1963, p. 80). És a partir d’aquest moment que les biblioteques organitzen audicions musicals i conferències sobre la Nova Cançó i els seus intèrprets i, encara de molt més mèrit, algun concert en directe d’alguns dels representants del moviment. A Rubí, el 1964, la bibliotecària Antònia Montmany organitza, amb el Centre Excursionista de Rubí, dues sessions dels Setze Jutges amb la participació de Josep Maria Espinàs, Delfí Abella, Remei Margarit, Xavier Elies, Guillermina Motta, Maria del Carme Girbau, Enric Barbat, Francesc Pi de la Serra i Miquel Porter. Tres anys després, el 1967, la bibliotecària de Sallent, Montserrat Prat, en col·laboració amb diversos organismes locals, porta també uns quants representants dels Setze Jutges a la població: Enric Barbat, Joan Ramon Bonet, M. del Mar Bonet, Rafael Subirachs i Martí Llauradó.

Coincidint amb la segona etapa més polititzada de la Nova Cançó, i probablement per la dificultat d’organitzar concerts d’aquesta mena a causa de la intensificació de la censura i la dificultat dels permisos quan el règim franquista entra en la darrera etapa, la presència de la cançó catalana a les biblioteques és més discreta: Rafael Subirachs fa recitals a la biblioteca de Vic, el seu poble natal, el 1968, el 1969 i el 1972, i Dolors Lafitte, de Roda de Ter, fa un altre recital a la biblioteca d’aquesta població el 1969.

----------

Montellà, p. 264:

Però, en parlar d’aniversaris a les biblioteques populars, destaca, per damunt de tots, la celebració, el 1968, del centenari del naixement de Pompeu Fabra.

La commemoració va ser sonada perquè es va emmarcar en una sèrie d’actes que van tenir lloc a tota Catalunya i que tenien un significat clar de reivindicació i recuperació de la llengua i la cultura del país.

Fins a disset biblioteques de la xarxa van celebrar l’aniversari, amb conferències d’Antoni Comas, Francesc Vallverdú, Joan Triadú, Pere Bohigas, Marta Mata i un llarg etcètera. Diverses biblioteques van elaborar guies de lectura per a l’efemèride i d’altres van fer exposicions bibliogràfiques o van col·laborar en exposicions organitzades per entitats de la població; alguns lectors infantils van anar a Barcelona per visitar les exposicions sobre el mestre, i es van organitzar concursos sobre la vida i l’obra del filòleg.

Estivill:

[...] Però en parlar d’aniversaris a les biblioteques populars, destaca, per damunt de tots, la celebració, el 1968, del centenari del naixement de Pompeu Fabra. La commemoració va ser sonada perquè es va emmarcar en una sèrie d’actes que van tenir lloc a tota Catalunya i que tenien un significat clar de reivindicació i recuperació de la llengua i la cultura del país. Disset biblioteques de la xarxa van celebrar l’aniversari amb conferències que, com era habitual, van fer conferenciants de prestigi: Antoni Comas, Francesc Vallverdú, Joan Triadú, Pere Bohigas, Marta Mata, Josep Miracle, Josep Maria de Casacuberta, Alfred Badia, etc. Diverses biblioteques van elaborar guies de lectura per a l’efemèride i altres van fer exposicions bibliogràfiques o van col·laborar en exposicions organitzades per entitats de la població; alguns lectors infantils s’arriben a Barcelona per visitar les exposicions sobre el mestre i, com en el cas de l’aniversari de Maragall, també s’organitzen concursos sobre la vida i l’obra del filòleg. [...]

----------

Montellà, p. 266:

El Ple de la Diputació de Barcelona del 31 de gener de 1967 va prendre l’acord d’establir aules per a l’ensenyament del català en els seus centres educatius i en les biblioteques populars que gestionava.

La convocatòria d’exàmens de professors de català, feta per la Diputació el juny de 1967, per tal de disposar de professorat que s’encarregués dels cursos, va ser un èxit: s’hi van inscriure 394 persones i 185 van obtenir el títol que els capacitava per a ensenyar català.

Al novembre hi va haver unes segones proves i va començar un curs de català de nivell superior destinat a professors.

El català s’estava tornant a desvetllar i aquestes convocatòries per establir cursos eren molt significatives i importants, perquè no hi havia cap titulació universitària que facultés per a l’ensenyament del català.

Al final del 1967 més biblioteques populars van iniciar els cursos de català, sufragats per la Diputació o pels ajuntaments respectius, que s’havien de comprometre a costejar part de les despeses, ja que les classes eren gratuïtes.

El director dels cursos de les biblioteques populars va ser Pere Bohigas, i quan es va jubilar, com hem esmentat abans, el substitueix la bibliotecària Carme Illa.

Però tota la tasca d’organització local era a càrrec de les bibliotecàries: des de les negociacions amb els ajuntaments, fins a les inscripcions, la decisió dels grups que s’havien de crear en funció del nombre d’alumnes i del nivell de català, la gestió de les sales, etc.

L’any 1967 ja hi havia onze biblioteques on s’impartien classes de català, amb un nombre d’assistents notable: Sitges tenia 52 alumnes matriculats; Súria, 50; Esparreguera, 47; Canet i la Biblioteca de la Dona de Barcelona, 40, i Cornellà, 37. [...]

Estivill:

En aquestes circumstàncies, el Ple de la Diputació de Barcelona de 31 de gener de 1967 prenia l’acord d’establir aules per a l’ensenyament del català en els seus centres educatius i en les biblioteques populars que gestionava. [...] La convocatòria d’exàmens de professors de català, feta per la Diputació el juny de 1967 per disposar de professorat que s’encarregués dels cursos, va ser un èxit: s’hi van inscriure 394 persones i 185 van obtenir el títol que els capacitava per a ensenyar català (Anuario..., 1967, p. 41–42). El novembre hi va haver unes segones proves i va començar un curs de català de nivell superior destinat a professors que va impartir M. del Carme Illa. Per a Antoni M. Badia i Margarit (1970, p. 16) aquestes convocatòries són un fet destacat del moviment de defensa de la llengua i la cultura catalanes que s’anava desvetllant, i certament va ser una actuació significativa, ja que no hi havia cap titulació universitària o d’una altra mena que facultés per a l’ensenyament del català.

El mateix novembre de 1967 algunes biblioteques populars van iniciar els cursos de català, mentre altres en feien difusió entre la població i es preparaven per encetar-los el gener de 1968. Els cursos que es feien a la ciutat de Barcelona eren sufragats per la Diputació, mentre que a les altres poblacions els ajuntaments respectius havien de comprometre’s a costejar part de les despeses, ja que les classes eren gratuïtes. El director dels cursos de les biblioteques populars va ser Pere Bohigas, i quan es va jubilar, el 1971, el va substituir M. del Carme Illa. Però tota la tasca d’organització local anava a càrrec de les bibliotecàries: des de les negociacions amb els ajuntaments, fins a les inscripcions, la decisió dels grups que s’havien d’impartir en funció del nombre d’alumnes i del nivell de català, la gestió de les sales per a les classes —...— o la cerca de locals quan les instal·lacions pròpies no s’adaptaven a les necessitats dels cursos.

Segons les memòries individuals de l’anuari, l’any 1967 comencen les classes onze biblioteques; les inscripcions, quan s’anoten, palesen que van tenir bona acollida: Sitges té 52 alumnes matriculats; Súria en té 50; Esparreguera, 47; Canet i la Biblioteca de la Dona de Barcelona, 40, i Cornellà, 37. [...].