prepublicación. el legado de JOAN BARRIL

La dona immòbil

El miércoles sale a la venta la novela póstuma de Joan Barril, escritor y periodista barcelonés fallecido el mes pasado. Este es un extracto de la historia de una mujer que queda postrada tras un accidente doméstico.

Joan Barril, en la terraza de su casa, en el verano del 2013.

Joan Barril, en la terraza de su casa, en el verano del 2013.

Por qué confiar en El PeriódicoPor qué confiar en El Periódico Por qué confiar en El Periódico

Hi ha un moment, després de l'amor, en què no sé si el món s'ha quedat dins del meu cos o potser m'espera a la penombra de la cambra. El tic-tac del rellotge indica que el temps no s'ha aturat, i en canvi ara el temps és diferent. La roba freda i deshabitada sembla que em cridi per tornar-la a ocupar. Aquella arruga en el llençol fa que el palmell intenti allisar-la com si res no hagués passat en la batussa dels cossos, però una petita esgarrapada a l'espatlla és una empremta del combat incruent que acabem de viure. Mai no m'havia sentit tan meva i tampoc mai no havia desitjat ser tan de ningú com de l'home que ara fa com si dormís al meu costat! Pel finestró la línia vermellosa del sol d'hivern em recorda que el dia s'acaba precisament per donar- nos una altra vegada forces per a la nit. Demà serà Cap d'Any, però hem dut una vegada més les nostres vides aquí per avançar-nos a les dates. M'alço i els braços em pesen, atrapats per les arrels profundes de l'amor que s'ha endinsat en el camp sempre fèrtil del nostre llit. Allà ens hi hem deixat la pell i ara, un cop dreta i una mica més lluny d'ell, em sento més nua que mai.

Camino descalça per la que va ser la casa dels meus pares. Una casa d'estiu, als pendissos d'una vall d'alta muntanya que encara no ha estat descoberta pels promotors d'esquí. És en realitat la casa dels meus estius, quan la natura encara estava per domesticar. I jo era allà per ensalvatgir-me una mica, lluny de l'escola de senyoretes, lluny del tennis i del te forçat a mitja tarda. D'això ja fa molt temps. Les fotografies del pare i de la mare em miren des de damunt del piano. Són allà des d'aquell dia en què el seu avió es va estavellar contra un mar de marbre i jo només tenia tretze anys. De sobte, sento una vergonya inesperada i haig d'anar al bany a posar-me aquell barnús suau que el meu marit em va regalar amb motiu de qui sap quin aniversari. Ara sí. Ara ja puc acostar-me a la cuina, fer cafè a la Nespresso, engegar la calefacció i l'aigua calenta, perquè la nit es promet freda, obrir les cortines i les persianes i encendre aquella cigarreta que mai no m'ha fet gaire gràcia. A l'altra banda del gran finestral el sol il·lumina els últims cims de la serralada. Les congestes de neu semblen els dits rosats del capvespre, que haurien dit els clàssics si a Troia hi hagués nevat alguna vegada. Al nord, el pic de l'Heliògraf. A continuació la Pleta dels Llops, on l'avi em duia a lliscar amb la pluja i em deia: «Elegància, Helena. Fes sempre les coses com si tothom t'estigués mirant, Helena!». A l'oest, els penya-segats ombrívols de l'Escala de les Bruixes. I cap al sud, mig amagat per un avetar que havia crescut massa, l'impressionant estimball del Tossal de l'Infern. Sempre pensant que l'infern es troba sota terra, i a l'alta muntanya l'infern és el reialme de les boires i de les bruixes que es pentinen. ¿Quantes dones com jo han estat en el passat dutes a morir en la soledat del fred com a antesala de l'Infern? Dones que potser no van fer res més que buscar la més difícil de les felicitats en un món d'homes, que les volien al costat de les llars de la vall, cinc-cents metres per sota de la pista que duu al gran casalot de la família Graus, allà on ara comencen a encendre's els fanals de l'enllumenat públic i els neons de la gasolinera llunyana. Molt de tràfec en aquesta gasolinera, perquè una companyia d'electricitat està clivellant les carenes amb torres d'alta tensió que en teoria han de salvar-nos d'una inesperada apagada. Molt a prop de casa sento de tant en tant el soroll de les piconadores i dels camions de trabuc mentre es va aixecant l'estructura del que serà una benefactora electricitat. La veritat és que el pas dels camions pesants han deixat la pista una mica en mal estat. Caldrà arranar-la i tapar les roderes fangoses. Però potser jo ja no hi seré. I aquella electricitat que passarà tan a prop de casa serà la que il·lumini alguna cambra llunyana on en Conrad encengui l'interruptor de l'amor amb una altra que no seré jo.

A l'altra banda del cingle, fa uns anys, algú hi va edificar una casa. No és tan gran com la meva, però el propietari hi va plantar uns arços que són els únics de la comarca i que des del setembre fins avui recorden als pocs caminants que les estacions existeixen. La seva taca vermella és una cirera enmig de la verdor dels pins negres i dels avets. Ara mateix s'ha encès un llum a l'interior de la casa del veí. Es troba ben bé a un quilòmetre en línia recta i ni ells es fan visibles ni em poden veure de cap manera, encara que jo fos ara una escultura mòbil tancada en una fornícula de vidre. Els de la casa de l'arç són uns veïns que mai no he conegut, perquè entre ells i jo hi ha un torrent cabalós sense cap mena de pont. I, malgrat tot, em fan companyia encara que no els vegi. Com més grans són les muntanyes més hospitalàries ens semblen. Veïns, desconeguts, però que comparteixen el cel i la boira, el risc de l'incendi i el silenci de la neu. M'he adonat que quan encenc el llum de la sala els veïns llunyans decideixen quedar-se a les fosques. Algun dia hauré d'anar-los a conèixer i a oferir-me per tot el que els faci falta si algun dia no hi són. Quan a Can Graus apaguem els llums, els veïns encenen les finestres i la casa de l'altra banda del barranc i del torrent sembla un petit monstre amb els ulls il·luminats d'una garita de guaita.

M'ensabono i l'aroma de netedat em porta a quan era petita. Però ja no sóc petita. L'edat és per a molta gent una maledicció. Per a mi és un tresor que he trobat després de molts anys de seguir infructuosament el mapa del cor. He après la meva geografia de la mà experta d'un explorador dels cossos i sento com camina lentament amb els dits entre l'enforcall dels pits i com s'endinsa en la boscúria de les meves parts més obagues fins a trobar-ne les fonts de l'aigua més dolça. Mentre penso en tot això torno a tenir pessigolles al ventre, però no són les mateixes pessigolles que acaben de convertir-se en simfonia fa uns minuts. Potser és la síndrome de la bellesa, la que em fa enyorar una banda sonora que ordeni en el meu cap allò que ja està lligat i ordenat.

Però el demiürg que posa ordre al meu univers caòtic ja és aquí. Es diu Conrad. El vaig conèixer en acabar un concert per a piano i orquestra a L'Auditori. Em va llegir els ulls com si volgués xuclar-me tota la música que durant un parell d'hores hi havia sembrat. Ara el sento en el seu petó al meu bescoll i, a continuació, amb la lenta improvisació de la primera de les variacions Goldberg de Bach. És només un minut d'harmonia interior mentre l'espectacle exterior es va fonent. Potser la felicitat era això. Llàstima que l'aigua del cafè hagi arribat al punt d'ebullició, els cent graus centígrads, i la seva aroma s'escampi per tota la casa. Surto del món de la metafísica per tornar-nos als dos al sempre meravellós món de la física. El vapor del cafè es barreja tot seguit amb el vapor de la dutxa. El mirall s'entela mentre l'aigua llisca sobre la pell que fa uns moments havia estat conreada per les mans hàbils del pianista. Sento la porta de la cuina que s'obre i noto la seva mirada que em busca més enllà de la mampara. Algun interiorista de gust dubtós va decidir instal·lar la banyera en un racó de la gran sala i alcova amb la intenció que els estadants solitaris de la casa poguessin banyar-se a l'hivern amb vistes a la muntanya. Caldrà fer-hi unes quantes reformes i retornar la banyera a la intimitat de la cambra de bany, que és d'allà on mai no hauria hagut de sortir. Massa espai per a tan poca pell. Amb els ulls tancats em deixo mirar pel meu desig i pel seu i sento la porta de la cuina que es torna a tancar. El terra de la dutxa llisca perillosament i he estat a punt de caure. Tanco l'aixeta i m'eixugo el cos. Sobre el vidre entelat del gran mirall de la banyera un dit conegut ha deixat escrita la frase «T'estimo». Em somric a mi mateixa mentre l'última gota d'aigua se'm barreja amb la saliva. Ja està. Tota neta.

En sortir de la cambra, he travessat la cuina i m'he acostat al taüt lluminós del piano. Allà he atansat els llavis a la fotografia dels meus pares i els he dit en veu baixa: «Sabeu? Jo també l'estimo». Una vegada més veig la pell

lluent de la meva mare. Se'm fa estrany comprovar que a la fotografia i al meu mirall jo sóc més gran que no pas ella. La mort l'ha deixat tancada dintre el rectangle del quadre i jo, en canvi, he hagut d'anar buscant a les palpentes algun límit que m'impedís envellir. Em passo la punta dels dits per les arrugues incipients del meu rostre. Tinc el cos ferm, però a la cara comencen a dibuixar-se les empremtes d'un mapa que durant molts anys ha servit per buscar un tresor fonedís. ¿L'hauré trobat ara, en el batec dels braços de l'artista o en el compàs creixent de les seves carícies?

Sona el segon moviment del concert de Ravel en sol menor. Adagio assai. «Vigila el terra de la banyera», li he dit. «Llisca molt amb el sabó. I podríem caure». Ell em mira sorprès mentre continua fent anar amunt i avall les mans. Continua amb Ravel però ara toca la Pavana per a una infanta difunta i riu. Em pregunta, amb la rialla inconscient del qui té el món a l'abast, què vol que faci si m'estavello contra l'aixeta i em quedo immòbil dintre de l'aigua. Li dic que no ho dubti, que si això passés, truqui el meu marit, metge eminent de la traumatologia moderna, que és el millor especialista que coneix el meu cos, encara que ara s'hagi volgut dedicar a la política. Ell fa cara d'espantat. I jo li responc: «S'ha de viure, amor. I només ell en sap d'aquestes coses dels nervis i dels ossos. Si això passés, truca'l i no pateixis més. Entre la doble vida i la vida perdurable, no ho dubtis». Som allò que som perquè algú ens ha fet així, a vegades forts, sovint massa fràgils. M'agrada veure la petita ganyota de pànic d'en Conrad. I ric, per sota el nas, quan imagino l'encontre del marit que arriba quan no havia de ser aquí i la feblesa de l'intrús que li obre la porta i que me li diu que res no és un malentès, que el que ha passat és que la cambra conjugal ja no és exclusivament seva i que l'únic que ell no entén és el dolor de les meves cervicals, l'única peça del meu cos que avui compartim. En Conrad també riu i el seu riure se m'encomana. Ens besem amb la desesperació dels sobrevivents, com si fos el primer petó de la meva vida. Tornar a començar, i sempre a poc a poc. Realment la felicitat deu ser això. Ho va dir Heinrich Heine: «Allà on moren les paraules, comença la música».

'La dona immòbil' Joan Barril Edicions 62. 192 páginas. 19,50 euros. Electrónico, 9,99 euros.