'Inventari de Montjuïc', de Marcel Riera

El poema premiado con el Premi Extraordinari Memorial 1714

Se lee en minutos

EL PERIÓDICO / Barcelona

En el marco de la Setmana de la Poesia de Barcelona, los Jocs Florals entregan este año el Premi Extraordinari Memorial 1714. Con 31 obras presentadas, 'Inventari de Montjuïc', de Marcel Riera (Barcelona, 1956) es, según el comisario de la semana Sam Abrams, una muestra de que un tema como este puede ser tratado desde una óptica contemporánea, tanto en la temática como en la técnica, sin caer en la poesía "de espardenya i barretina" que, reconoce, también estaba presente en una docena de las obras presentadas.

El jurado que ha decidido premiar a Riera ha estado formado por Francesc Parcerisas, Antoni Vidal Ferrando, Josep Piera, Simona Škrabec y Marc Romera.

Inventari de Montjuïc

Pedra de Montjuïc que s’esllavissa, gresos

i pissarres que treuen el morro per damunt

d’on reposava el delta i còdols de granit

que imperceptiblement llisquen cap al fondal,

carreus que ja mai no seran tallats, que els carros

no carregaran cap a cap nou mur de càrrega,

tot aquest pedregar per fonament, i nínxols

mimètics que s’escampen fins al penya-segat.

Les figueres de moro com cascades als freus

de les abandonades pedreres, i atzavares

que xuclen regalims de les escombraries

que durant centenars d’anys van entaforar

als seus queixals corcats que ara tot just poleixen.

Muntanya dels jueus que ja no hi són, de camps

de blat cap a ponent, canons als bastions,

bastaixos i molers, soldats forans i guaites

que miren cap al mar i distingeixen veles,

de bòbiles i gent que va a berenar els diumenges,

d’anarquistes que passen per les armes, del tir

al colomí, barraques i parc d’atraccions, curses

de la Penya del Rhin, merlets i matacans,

pedra rosa que entinta la ciutat durant segles,

Barcelona que no li dóna ni les gràcies.

Fossar de la Pedrera, la Font dels Geperuts,

turó dels malendreços, pedaços mal cosits

al cul de tantes coces, el pes del cementiri

decanta Montjuïc cap a garbí. No mira

la ciutat: sap que hi és, sempre als seus peus estesa.

Entremig de les quatre columnes com les quatre

barres i el tronc d’acer tan blanc que es recargola,

gairebé tot s’hi troba, bellugadís de dia,

de nit fantasmagòric com el poble fictici:

telefèric, piscines, pavellons firals, fonts

de coloraines màgiques, palaus d’esports, teatres

on abans es venien flors, un estadi sempre

buit, museus a palaus i encaixats en antigues

fàbriques tèxtils, camps de rugbi, carreteres

i aparcaments, botànics jardins de plantes crasses,

el formigó d’en Sert, turistes com formigues

que esborren l’últim rastre de tot el que hi havia,

d’anissos i bolados als antics merenderos,

gitanos i xaboles, gasoses i xeringues,

d’afusellaments, làpides, capelles i fortins.

Un estrat tapa l’altre, s’hi sobreposa, el prem

i la muntanya es torna més muda i més compacta.

I a la vegada, com si res, tot s’esllavissa,

tot cau daltabaix fins als troncs de pell pansida

dels eucaliptus, contra els contraforts que aguanten:

corrent líquid de cotxes que s’aturen i engeguen

sota el Morrot abrupte a mig vessant del qual,

neoclàssic, de nit el far que giravolta

de cara als inflamables i els cotxes de colors

que esperen els vaixells. Si aquí no hi hagués port

ni tampoc cementiri, si aquest turó ferreny

hagués fet la viu-viu, la ciutat no seria

com és, ni trobaria recer. Tampoc repòs.

Hi hauria els espadats que desgasta la pluja

i on nien les gavines i res no advertiria

dels laietans convulsos però sempre sotmesos

al reialme aliè, que només alçar els ulls

ja contemplen la mola del castell malaurat

de castellana jeia. Els molls s’han menjat tota

romanalla de costa i ara no hi guarden fustes,

ni s’hi arrauleix l’angoixa sinó contenidors

en estibes massisses, dipòsits de melassa

i ponts grua que corren de costat i enforquillen

el ferro dels vaixells i sembla que no pesin.

I sitges on fermenten tones esmicolades

en grans de cereals –sitges que no s’assemblen

a les de la Magòria–, o bé líquids viscosos,

com si l’aixecament tectònic que reté

els sediments i engolfa la plana del Besòs

deixés anar les restes de les hortes i els boscos

que van desaparèixer dins l’aigua que s’allunya,

puntes de jade i còdols d’enrunades ermites

que feien equilibris a dalt de la cornisa,

les filtracions més pures d’aquest encavalcat

Noticias relacionadas

mont dels jueus que vessa conglomerats de roca

i sang, moll i memòria i fel de Barcelona.