Entre el blau i el vermell

Hi ha poques coses tan abstractes i alhora tan concretes com una llengua. Abstracta perquè, per començar, una llengua no és una cosa, com a mínim entesa en tant que "sistema de signes orals, reflectit sovint en un codi escrit, propi d'una comunitat", que diu el diccionari. El sentit d'una llengua és la llengua mateixa, i és abstracte perquè per explicar-ho necessites paraules, el llenguatge, una operació que vindria a ser com ensenyar arquitectura només construint edificis o narrar un partit de futbol provant de refer les jugades davant l'oient. Ja es veu, doncs, que definir l'essència del llenguatge és problemàtic. Per sort, però, la llengua és també molt concreta perquè ens representa. Pensem, parlem, escrivim, i la llengua que triem per fer-ho és el gest més íntim, un dels eixos de la nostra identitat individual.

Tot plegat em fa pensar en un cartell escrit a mà que vaig llegir fa uns anys. Estava enganxat a la porta d'una botiga de matalassos i deia:"Se necesita dependiente. Imprescindible catalán".Així, en castellà. Superat el franquisme, el català com a llengua pública i de cultura va viure el miratge d'una recuperació eufòrica. Després, però, s'ha convertit de mica en mica en una entelèquia: el dependent que treballi a la botiga de matalassos haurà de saber català, però és probable que no l'hagi de parlar gairebé mai, sobretot si el propietari el contracta a través d'un cartell en castellà. La seva situació no és tan diferent d'aquells funcionaris que tenen el nivell C, si et plau per força, però que després t'atenen sempre en castellà i fan cara d'avorrits quan els respons en català.

A l'altre extrem de l'entelèquia hi ha les lleis que obliguen a retolar en català. La ferreteria, l'herboristeria o el puticlub han de posar el rètol en català, però és tan sols una façana: un cop a dins, el venedor i el client s'entenen en la llengua que els convé més. Al capdavall, els parcs temàtics també creen la il·lusió de la realitat millorada a través de decorats molt versemblants.

CONTRA LA INÈRCIA

Contra aquest rerefons, quan EL PERIÓDICO va començar a publicar les dues versions del diari va trencar una inèrcia que es perpetuava. Va ajudar a desfer el miratge. Tots plegats ens estàvem acostumant a una mena de clandestinitat del català en la majoria de diaris. Una bona part dels articulistes que escrivíem a la premsa, pensàvem, parlàvem, escoltàvem en català, però escrivíem i llegíem les nostres opinions en castellà. Era com utilitzar un codi secret que tots desxifràvem sense problemes.

Llavors, l'opció bilingüe d'EL PERIÓDICO em va permetre fer d'agent doble, com si diguéssim. Habitualment escric els articles en català i després jo mateix me'ls tradueixo al castellà. Es pot dir, doncs, que els escric dues vegades. L'avantatge és que la traducció esdevé una fase de reescriptura. Escrius sabent que el contingut ha de ser el mateix en les dues llengües, però quan t'obligues a qüestionar-te el sentit de cada frase, a buscar en una altra llengua la paraula exacta, és com si passessis el text per un sedàs de sentit. Allò que és superflu o es pot millorar surt a la llum, i ho corregeixes. Per la mateixa raó, sovint un gir lingüístic que em surt per a la versió castellana m'ajuda a polir l'original en català. Són les virtuts de l'autotraducció: com que l'autor i el traductor coincideixen en una sola persona, és més fàcil posar-se d'acord. Al capdavall de tot el procés, però, qui hi surt guanyant és el lector, que quan arriba al quiosc tria entre el color blau o el vermell, segons el que li convingui més i sense haver de donar explicacions al quiosquer.