De tot fa 20 anys

Fa poc em van dir que s’havia mort la senyoreta Elena. La senyoreta Elena era la meva professora de tercer d’EGB. Portava unes ulleres de sol amb una muntura enorme i, segons deien, no es posava mai faldilla perquè tenia no sé quin problema a les cames. Els pantalons de la senyoreta Elena eren acampanats, estilosos i de colors pastel. A ella la recordo seriosa i asseguda darrere una taula com una illa. Tenia una tristesa secreta, o a mi m’ho semblava. Però de cop i volta, quines coses, es posava a cantar una cançó d’aires andalusos que parlava de l’amor entre la lluna i un gitano. Va voler que l’aprenguéssim. Es deia La luna enamorada. No l’havia tornat a sentir més, ni recordava que la recordava fins que fa un parell d’anys, després d’un sopar d’excompanyes de primària i d’algunes ampolles de vi, la vam fer sorgir de les catacumbes de la memòria.

Aires lorquians

Al col·legi de monges de la meva infància, una cançó andalusa amb aires lorquians no desentonava en absolut. Estava a punt de començar la primera campanya de normalització lingüística del català després  del franquisme, que tenia lema –El català, cosa de tots– i protagonista: la Norma, una joveneta rossa amb texans i carpeta sota el braç. No fa falta dir que aquella campanya quedava lluny dels interessos de les nostres monges. La Norma em queia bé. Teníem més o menys la mateixa edat. Em va fer molta companyia una mica més tard, en el temps en què al col·legi –als meus col·legis, almenys– només es parlava català al passadís. A Dret no recordo que cap professor parlés en català. Excepte un i a estones. El catedràtic de Dret civil, el meu admirat Jordi Maluquer de Motes, es dirigia a l’alumnat en català només en els exàmens. Les classes, en castellà. Però en els exàmens es relaxava. Si el Barça havia guanyat, ens perdonava el cas pràctic. Si el Barça no anava bé, no estava d’humor: castellà, cas pràctic i res a discutir. Ja estàvem al 1997 i d’això també fa 20 anys.

En aquell temps tenia un amic, que encara conservo, que era –i és– independentista. Va fundar un partit pro independència i en les eleccions municipals el van votar 58 persones. Jo també portava llavors estelades a la carpeta de l’institut. Estava enamorada d’un jugador de bàsquet cadet que no em feia cas. M’havia inscrit a l’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana. Escrivia poemes inspirats en Martí Pol i una novel·la que era un calc groller de Laia, d’Espriu. El meu amic independentista una vegada em va dir una cosa que no he oblidat: «El que vull és poder viure del tot en català». Potser també estàvem al 1997, l’any en què EL PERIÓDICO es va fer bilingüe. Començàvem a ser aquells que encara no érem. Ja tocava.