Barcelona: Grandes reformas, grandes expectativas

Grans reformes, grans expectatives […] Encara que la història no col·labori o li posi un cop més el dit a l’ull, com tantes vegades, Barcelona disposa de cartes extraordinàries per jugar, però no juga amb elles o no hi juga a fons. Un cop establerta i majoritària, evident encara que difusa, la pulsió social de l’horitzontalitat i el pluralisme inclusiu, la mare de totes les cartes és el creixement. Entre el 1996 i el 2010, Catalunya va passar de sis a set milions i mig d’habitants. Un milió i mig en 14 anys. La major part de l’increment va ser absorbida per la gran conurbació barcelonina. Problemes generats? El problema existiria si no haguéssim fet aquest salt demogràfic. Portem vuit anys parats en termes de creixement de població. Qualsevol proposta ambiciosa i sensata de futur passa per recuperar els índexs d’increment. En un període aproximat de 15 anys, d’ara fins al 2030 o 2035, ens convindria arribar als 9.000.000 d’habitants. L’experiència del passat immediat demostra que és possible i desitjable.

Segons els experts consultats, una tercera part d’aquest flux, 500.000 persones, caben a la Barcelona estricta, malgrat la densitat, si es planifica bé el creixement a les zones que no s’han acabat d’urbanitzar –Sagrera, front de mar a llevant, Zona Franca a ponent, el Morrot a migjorn– i es perd, ni que sigui una mica més, la por als edificis singulars. Créixer en vertical per a l’arquitectura no està renyit amb l’horitzontalitat social. Els edificis alts i singulars facilitarien encara més la concentració d’intel·ligència creativa a Barcelona. Posem-hi mig milió més d’habitants d’aquest desitjable i possible milió i mig. La major part de la resta, entre la primera i la segona corona. D’aquesta manera la ciutat estricta superaria de llarg els dos milions d’habitants i la gran Barcelona, els sis milions. Per competir, perquè el drac desplegui les ales i alci el vol, és imprescindible.

El pas dels sis als set milions i mig es va produir gràcies a l’efecte dels Jocs. En comptes d’enfonsar-se, Barcelona es va projectar i Catalunya va fer aquest salt. Com que no és previsible un quart esdeveniment com els de les exposicions del 1888 i el 1929 i els Jocs del 92, i ni tan sols, si s’arribés a materialitzar, la candidatura dels Jocs d’Hivern proporcionaria un impuls similar, i com que sembla que sense pastanaga no avancem o no ens posem d’acord per avançar, bé caldrà proposar una etiqueta de la màxima ambició i susceptible de sumar i multiplicar voluntats. Una possible etiqueta fora «Barcelona, capital global». No tan sols hispànica i mediterrània sinó global. Global i equilibrada. Global i horitzontal.

Capital de la recerca

Barcelona, ciutat global, ciutat creativa, ciutat equitativa, ciutat inclusiva, ciutat participativa, ciutat solidària, ciutat laboratori. Barcelona, gran capital de la recerca, la innovació i les noves tecnologies. Ja no es tracta de posar-se al dia d’Europa i del món com en temps del Modernisme, es tracta d’establir un model propi consensuat i possibilista, no com el dels noucentistes; no cal forçar res, perquè les singularitats de Barcelona que hem mirat de destacar en aquest llibre ja el perfilen. És com si la història hagués preparat Barcelona per fer aquest salt. Ara només cal un canvi de mentalitat i de paradigma: en comptes de pedaços i pegots, cal pensar en gran, replantejar en gran, planificar en gran. La plataforma és la gran Barcelona i la Catalunya urbana, que ben aviat serà ja tot Catalunya. El context és l’Euro-Sunbelt, aquesta nítida línia de llum que va de Lió a Alacant amb un braç cap a Marsella, concentra 25 milions d’habitants i produeix un PIB en unitats de llum, esmentat al principi, que dobla el de París i és, ja avui, sis vegades superior al del gran Madrid. 

Barcelona ha
emprès, per fi,
el viatge cap a
la meca de Viena,
on el 45% de
l’habitatge és
de preus
assequibles

L’oportunitat és al davant, hi ha més demanda que oferta de Barcelona, més ganes d’instal·lar-s-‘hi que facilitats. Alguns indicadors de ciutat preferida per a anar-hi a viure i treballar ens situen en el quart lloc del món, empatats amb el tercer. Cal doncs aprofitar l’onada per posar en marxa el paquet de mesures i reformes que converteixin la ciutat en un centre de referència en innovació tecnològica i en inclusivitat social. Calen plans ambiciosos que despertin la il·lusió col·lectiva. Cal refermar els atractius, incrementar els avantatges, posar-se en disposició de rebre un flux, no de milers, sinó de centenars de milers de joves encantadors i preparats. No és una quimera. Segons les previsions, només la implantació de la tecnologia 5G ha de crear a Europa més d’un milió de llocs de treball altament qualificats. 

‘Mea culpa’ col·lectiu

[…]En relació amb l’habitatge i la gentrificació cal entonar un 'mea culpa' col·lectiu per la imprevisió. El problema s’ha destapat fa poc però ve de lluny. Segons les últimes fonts municipals, a Barcelona el parc d’habitatge assequible és de l’1,7%, a una distància sideral de Viena, París, Berlín, Amsterdam, Londres o Estocolm. Barcelona ha emprès, per fi, el viatge cap a la meca de Viena, on el 45% de l’habitatge és de preus assequibles, la meitat de propietat municipal i l’altra meitat propietat d’entitats sense finalitat de lucre. Si tenim en compte que Viena va iniciar aquest camí fa quasi un segle, conclourem que, en comptes de desesperar-se, més val espavilar-se, consensuar la prioritat i establir els mecanismes per fer-la efectiva. La transformació i el reallotjament de Ciutat Vella de l’alcalde Maragall s’ha anat decandint. Cal passar de les engrunes i els pedaços a les grans expectatives. Cal alliberar sòl, desfer-se de cotilles burocràtiques excessives i animar els constructors amb la famosa aliança públic-privat. Tothom es queda molt sorprès quan explico que a París no existeix la cèdula d’habitabilitat ni res que s’hi assembli. Encara ens hi hauríem de quedar més quan constatem que la cèdula d’habitabilitat no impedeix la proliferació de pisos pastera on un nombre elevadíssim dels nostres conciutadans malviuen amuntegats i sense accés als mínims de confort en un món civilitzat. 

Un milió i mig d’habitants, quasi tots a la gran Barcelona, mig milió dels quals dins dels límits estrictes del municipi. I tots en condicions dignes. Entorns amables i convivencials. Centenars de milers de metres quadrats d’oficines, més centres públics de salut, més escoles. Hi caben, hi ha sòl, només cal pensar en gran. Grans reformes, grans expectatives.