10
Retratar l’Arcadi Oliveres, poc després que ell mateix fes pública la seva malaltia terminal, era un repte professional… però, sobretot, una emoció i un aprenentatge vital immens. Abans d'anar-hi vaig tenir l'encert de trucar el Joan Guerrero. “-Maestro! Hoy voy a casa de Arcadi Oliveres para hacerle unos retratos para la entrevista de la contra del domingo en El Periódico. -Hola, hijo! Ya nos hemos enviado algún mensaje estos días, recuerdo muchas vivencias personales a su lado, hace un tiempito presentó mi libro "Zapatos rotos"... Dale un fuerte abrazo y muchos ánimos. -Así lo haré, Joan, de tu parte. Muchas gracias!” En arribar al davant de ca n’Oliveres, a Sant Cugat, el dia 8 de març de 2021, encara en temps de pandèmia, la Janine, molt amablement, em va fer passar a veure l'Arcadi. Molt emocionat, de seguida l’hi vaig dir les paraules "màgiques" d’en Joan Guerrero. “-És un mestre de la fotografia i de la vida”, va dir amb els ulls brillants. -Com vós, Arcadi, vaig respondre com vaig poder... Tot i la seva debilitat i dolors, va accedir, de manera tranquil·la, que li fes retrats. Vam sortir al jardí, a la porta del carrer, dins la casa... En arribar la meva col·lega Núria Navarro ens va dir de manera lúcida: "Veig un final molt lluminós" i va tancar els ulls. Clic!.
JULIO CARBÓ