ELS DE POBLE I ELS DE CIUTAT

Els agradava tot: el bull i la botifarra negra, les magres de pernil i fins la cansalada trobaven bona. És més gustosa que la d’allà baix, deien.

A mi m’agradava veure com s’anaven omplint els plats i de quina manera feien servir el ganivet, quasi per a tot. El cosí de tia fins retallava la mica de greix del pernil i el deixava a la vora del plat. Són més gormands (1) que les paelles, deia oncle. Quan jo tornava els plats a la cuina, l’aixecava amb dos dits i me’l menjava, el greix vull dir, que sempre m’ha agradat aquell gust tan intens, més que la magra, i a més m’han ensenyat que no s’ha de fer malbé res.

Els de ciutat són diferents, són una mica melindros en això del menjar i de seguida els sembla que són els grans senyorassos. Només que treballin darrere d’un taulell, ja els pugen els fums al cap. Això ho explicaven els oncles i jo que m’ho creia de cap a cap, però m’agradava que els cosins de Barcelona pugessin cada any, perquè era una alegria veure com omplien la casa i s’abraçaven als oncles tot eixugant alguna llàgrima i repetien:

—Aquesta noia cada dia se us fa més maca; i quins cabells més ondulats i bonics que té!

A Pallarès no es diu “noia” ni “maca”. Aquestes paraules que jo entenia sense fer-les servir em feien gràcia, i pensava que una llengua és com una eina que cadascú l’agafa a la seva manera, encara que serveixi per a la mateixa cosa.

De feina ja ens en donaven, ja. Tia de vegades bufava perquè volia tenir les coses bé i atendre igual als animals i als prats que a la cuina, que per a tot no hi havia prou braços. Va ser per la porta d’aquestes visites que jo vaig començar a cuinar i tia anava més descansada; primer m’ho mastegava tot, que no se’n fiava ni gens ni mica, però a poc a poc va veure que hi posava seny i paciència i ja em deixava preparar les amanides tota sola, i després les truitades (2) i la verdura, i més endavant els guisats, i al final de tot, la sopa. Per als oncles la sopa era sagrada, era el plat de més confiança. Cada dia hi havia sopa a casa. No hi podia faltar, igual que el pa.

Quan venien els cosins de Barcelona, gastàvem molt més, però ells també portaven cafè, una capsa de galetes i una rajola de xocolata, que ens feia més goig que qualsevol altra cosa. Recordo que un any van portar una fruitera de porcellana que devia valer els seus cèntims. Era un cistellet molt graciós amb una nansa trenada i amb un contorn que feia ondes per sostenir més bé la fruita. Per la banda de fora tenia unes formes rodones que eren cireres, amb la cua i dues fulles cada una. Tia sempre va rondinar, d’aquell present. Que si amb qualsevol cop es trencaria i que, llavors, fes-li un nus a la cua; que si la fruita era per guardar-la estesa en un lloc fresc i no per tenir-la amuntegada per fer goig. Que si patatim, que si patatam. Jo veia que els parents bé ho havien fet amb bon fi i que això era el que valia. També era veritat que em fonia per les coses boniques, però callava per no enfurismar els oncles, sobretot tia, que era tan pràctica. Val més un tros de pa sec, deia, que qualsevol cosa per fer bonic.

Maria Barbal, Pedra de tartera (text adaptat)
(1) gormands: que els agrada menjar bé // (2) truitades: truites.