La gimcana diària per la igualtat

Les vivències de cinc dones evidencien el masclisme que encara transpira en molts àmbits

Les xifres més optimistes, les de l'Institut Europeu d'Igualtat de Gènere, indiquen que falten 60 anys perquè la bretxa entre homes i dones desaparegui. Els seus últims estudis, de finals de l'any passat, sostenen que Espanya progressa adequadament en aquest àmbit i ocupa el vuitè lloc amb 72 punts sobre 100, quan la mitjana europea és de 67,9 punts.

Les dades més realistes, l'experiència diària, adverteixen en canvi que el masclisme segueix arrelat a la societat i que qualsevol paràlisi en les polítiques d'igualtat pot dilapidar anys d'avanços. El coronavirus és un bon exemple d'això: les dones han resultat ser les més perjudicades per la pandèmia, tant sociosanitàriament com laboral.

Índex d'igualtat de gènere de la UE

Que les reivindicacions no puguin brillar aquest 8 de març al carrer com en ocasions anteriors no treu que tant aquest com la resta de dies de l'any sigui necessari plasmar no només els episodis més atroços de masclisme, sinó també aquelles petites situacions que ho emparen diari.

Cinc lectores d'EL PERIÓDICO repassen en aquest reportatge el seu dia a dia passat i present en una sèrie de converses que evidencien que encara queda camí per recórrer i camins per asfaltar perquè sigui cert que la igualtat serà plena en poc més de mig segle.

Il·lustracions: Ramon Curto
Coordinació: Rafa Julve

Soledad Nadal. Foto: Ferran Nadeu.

Soledad Nadal. Foto: Ferran Nadeu.

Marta Torres. Foto: Manu Mitru

Marta Torres. Foto: Manu Mitru

Beatriz Arroyo. Foto: Sergi Conesa

Beatriz Arroyo. Foto: Sergi Conesa

Berta Calmache. Foto: Elisenda Pons

Berta Calmache. Foto: Elisenda Pons

Verónica Bago. Foto: Ricard Cugat

Verónica Bago. Foto: Ricard Cugat

Item 1 of 5

Soledad Nadal. Foto: Ferran Nadeu.

Soledad Nadal. Foto: Ferran Nadeu.

Marta Torres. Foto: Manu Mitru

Marta Torres. Foto: Manu Mitru

Beatriz Arroyo. Foto: Sergi Conesa

Beatriz Arroyo. Foto: Sergi Conesa

Berta Calmache. Foto: Elisenda Pons

Berta Calmache. Foto: Elisenda Pons

Verónica Bago. Foto: Ricard Cugat

Verónica Bago. Foto: Ricard Cugat

"De jove em deien: 'Nena, porta la palangana'; es pensaven que jo era auxiliar"

Text: Sonia Gutiérrez

Soledad Nadal és metgessa de família al CAP Casc Antic (Barcelona). És una professió que li agrada i que –com la majoria dels seus col·legues de la sanitat pública– exerceix desbordada de treball. Fa més de 20 anys que treballa en l’atenció primària, com va explicar en una carta enviada a la secció Entre tots d’EL PERIÓDICO en la qual denunciava la falta de recursos i la sobrecàrrega per la pandèmia. En tots els anys de la seva carrera, assegura que mai ha patit, ni com a estudiant ni com a metge, el masclisme per part dels seus companys, tot i que opina que "a nivell estructural" sí que hi ha aspectes millorables. Sap del que parla, perquè després de néixer el seu fill, que ara té 11 anys, va veure com frenava el seu ascens professional.

En el seu sector, com més publicacions, comunicacions en congressos, cursos i investigacions es realitzen, més punts i més remuneració. Abans de ser mare, Soledad, que treballava en un altre centre, feia tot això. Després van arribar la reducció de jornada per cuidar-se del seu fill i les dificultats de dedicar-se a la investigació. Ja no va poder fer més publicacions, congressos i cursos. "Són anys una mica perduts –afirma–. Però és una decisió pròpia, jo he preferit anar a buscar el meu fill a l’escola i portar-lo al parc que fer investigació". Una decisió que repliquen les noves mares. "Les veus amoïnades, entre la casa, la feina i els nens, com ho estava jo". Ha canviat ben poc. Bé, una mica sí: ella no va tenir accés a la prestació de risc en l’embaràs que, tot i que és "justet", existeix ara en el seu gremi.

Foto: Ferran Nadeu

Foto: Ferran Nadeu

Foto: Ferran Nadeu

Foto: Ferran Nadeu

"Quan una coleja jove anava amb un infermer més gran, la gent els confonia i tractava l'home de metge i a ella d'infermera"
Soledad Nadal
"Sempre estic amb l'antena posada per els possibles casos de violència masclista que puguin arribar a la meva consulta"
Soledad Nadal

Tampoc ha canviat gaire el tracte d’alguns pacients a les doctores més joves. "A mi em deien: ‘Nena, porta la palangana’, perquè es pensaven que jo era auxiliar". Temps després recorda que, quan una col·lega jove anava amb un infermer gran, la gent tractava l’home de metge i la noia d’infermera. Els estereotips de gènere continuen pesant.

Amb la pandèmia, considera que la desigualtat s’ha accentuat. "El que veiem a la consulta és un reflex de la societat". I el que veu ara, en un districte com Ciutat Vella, és que les dones són les més afectades per la crisi: les que més s’han quedat sense feina, les que més cuiden els familiars malalts... Al marge de la pandèmia, altres casos són molt més greus. "Som un dels primers llocs on acudeixen les persones quan hi ha violència masclista, estem amb l’antena posada". Opina que encara fa falta conscienciació. "De vegades acabes donant consells que per a tu són bàsics perquè vegin que hi ha una altra realita". És especialment difícil quan la víctima no vol denunciar una agressió. El poc consol és que els protocols han millorat des que va començar a l’assistència primària fa 20 anys i hi ha més punts d’atenció a les víctimes.

Com a mare, el seu "repte" és educar el seu fill en el respecte i la igualtat. "Ara és preadolescent, però aviat em tocarà parlar de temes delicats". L’educació és l’arma més eficaç per combatre qualsevol discriminació. I per aconseguir que a les consultes de metges com la Soledad deixin d’arribar casos d’un masclisme inacceptable.

"El que més m'emprenya és que hi ha dones que assumeixen rols masclistes"

Text: Lluís Benavides

"Me’n vaig anar de casa quan vaig complir la majoria d’edat, a casa meva no ho van entendre i vaig patir una ruptura familiar. En aquella època, si te n’anaves era per casar-te i viure amb un home, però jo vaig marxar sola", recorda Marta Torres, de 72 anys, nascuda al si d’una "família de classe mitjana". En el seu cas, els seus pares es van oposar a la seva emancipació no tant perquè necessitessin la seva aportació econòmica o en les tasques domèstiques, sinó pel què diran. "Costava molt que et lloguessin un pis, com a dona, perquè pensaven que si vivies sola et podies dedicar a la prostitució. No perquè pensessin que no podries pagar el lloguer cada mes. Era un tema de prejudicis", afegeix aquesta veïna de l’Eixample que, per emancipar-se, va haver de compartir pis amb un amic. Es van fer passar per parella i van demanar el "certificat de bona convivència" que emetia l’alcalde de barri, requisit indispensable a l’Espanya dels primers anys 70.

Torres va néixer i créixer en "ple apogeu del franquisme i nacional catolicisme" i va ser conscient de la discriminació que patia pel fet de ser dona des de molt petita. Es qüestionava coses que molts donaven per fetes i fins i tot lògiques. "A les nenes no ens preguntaven què volíem ser de grans, com als nens. La societat ens relegava a la llar", recorda aquesta professora jubilada, que tampoc entenia per què els homes llavors arribaven a la majoria d’edat amb 21 anys i les dones, amb 23. "Afortunadament, això va canviar amb la democràcia. I moltes més coses han canviat a millor", admet. 

Marta Torres. Foto: Manu Mitru

Marta Torres. Foto: Manu Mitru

"Per emancipar-me vaig haver de fer-me passar per parella amb un amic. Als anys 70 es pensava que una dona que vivia sola es podia dedicar a la prostitució"
Marta Torres
"No podem canviar els homes perquè no som homes; només podem canviar nosaltres mateixes"
Marta Torres

descobrir la seva vocació relativament tard, en "l’època gloriosa" de Rosa Sensat, una pionera imprescindible connectada amb el moviment feminista català que defensava una modernització de l’escola de nenes. Primer va estudiar un batxillerat equivalent a un grau mitjà actual i va treballar com a administrativa. Va continuar estudiant a les nits, al sortir de l’oficina, i anys més tard es va llicenciar en Filologia Hispànica. Però no en tenia prou. Durant la carrera va descobrir que "aquesta llengua que parlava diàriament no era un dialecte, sinó un altre idioma diferent del castellà" i això la va empènyer a estudiar Filologia Catalana, la seva porta d’entrada a l’ensenyament.

Es va jubilar als 70 anys, després de passar per tres instituts de Barcelona, però no troba a faltar la docència perquè continua activa. "Sempre m’ha agradat treballar amb joves, la secundària, però el meu últim any vaig descobrir l’escola d’adults i em va encantar. La gent gran són alumnes molt agraïts. Són principalment persones de la meva generació que al seu moment no van poder estudiar i que ara estan molt motivats, volen aprendre el que al seu moment no van poder". Fa classes unes tres vegades per setmana i també les rep. Està apuntada a un curs de pintura, la seva altra gran passió.

Mare soltera per convicció, Torres considera que només hi ha una cosa pitjor que un home masclista: una dona masclista. "El que més em molesta és l’assumpció dels models masclistes per part de les dones. Encara hi ha dones que critiquen altres dones que viuen d’una manera diferent, o per la seva imatge o el seu comportament sexual. No podem canviar els homes perquè no som homes, només ens podem canviar a nosaltres mateixes".

"Si treballes 40 hores, la teva filla acaba sent la filla dels avis o de la cangur"

Text: Gabriel Ubieto

"Truca’m millor a dos quarts de quatre, que ja hauré sortit de treballar i encara tindré una estona per parlar abans d’anar a buscar la meva filla a l'escola", afirma des de l’altra banda del telèfon Beatriz Arroyo, veïna de Mataró de 40 anys i amb una filla de 8. En l’hora convinguda, torna a sonar el telèfon per a l’entrevista amb EL PERIÓDICO, on la Beatriz reflexiona sobre la conciliació de la vida familiar i laboral, a les portes d’un altre 8 de març encara amb molts reptes pendents. "Quan estic a la feina m’hi implico el 100%, però quan surto per la porta m’implico el 100% en altres coses, com la meva filla", explica.

La Beatriz és biòloga de formació i treballa en una editorial de llibres de text, on s’encarrega de les temàtiques de ciències en la franja d’edat de secundària. "De recerca no en volia fer, perquè les condicions en aquest país són molt dolentes. Vaig estar-hi un temps, però vaig acabar buscant una altra cosa més estable", resumeix. Avui fa 12 anys que està en aquesta editorial. "Gairebé tota la meva vida adulta", explica. Allà va ser on va conèixer el seu marit –"allò que sempre es diu que amb un company de feina mai", explica rient– , amb el que fa vuit anys van tenir una nena.  

Foto: Sergi Conesa

Foto: Sergi Conesa

Foto: Sergi Conesa

Foto: Sergi Conesa

"El meu germà va demanar reduir la jornada després de tenir fills i l'empresa va posar problemes. Ho veien estrany i li van demanar explicacions, quan a mí no me'n van demanar cap"
Beatriz Arroyo
"Hauríem de treballar tots menys; els nens ho noten si els pares no hi són. No hauríem d'haver d'esperar al cap de setmana"
Beatriz Arroyo

"M’agrada la meva feina, però tinc molt clar que no visc per treballar", explica. La Beatriz té una reducció de jornada a 25 hores per poder conciliar; ell fa jornada completa, fruit d’un pacte consensuant entre els dos quan va néixer la petita. "Ell em va dir: 'Si tu ho vols fer al revés ho fem'", explica. Un distribució del temps que encaixa amb l’estadística. Tres de cada quatre llocs de treball a temps parcial els ocupen dones, la majoria per poder atendre la conciliació, segons les últimes dades de l’INE. 

"Teníem molt clar que els dos no volíem fer 40 hores. Si els dos treballéssim 40 hores, la nostra filla acabaria sent la filla dels avis o de la cangur", afegeix. Portar i anar a buscar la seva filla a l’escola és una de les moltes coses que la Beatriz explica que no podria fer si tant ella com el seu marit treballessin a temps complet. Una cosa que va més enllà del simple transport. "Pot semblar una tonteria, però conec tot l’entorn de la meva filla. Els altres nens, Els seus professors, les mares o pares dels seus companys... Quan ella m’explica una cosa, jo sé qui és qui, per què i com, afirma la Beatriz.

Els últims anys, aquesta mare mataronina ha anat veient cada vegada més pares a la porta de les escoles esperant els fills o a l’AMPA. No obstant, reconeix que encara són una clara minoria i que falta camí per avançar en aquest canvi cultural. La Beatriz explica que en el cas del seu germà, va ser ell el que va sol·licitar una reducció de jornada per fer-se càrrec dels seus fills i cuidar-se’n. "Li van posar moltes traves des de l’empresa. Era el primer home que ho demanava i això que era una empresa gran. I, per llei, té el mateix dret que una dona. Ho veien estrany, no ho entenien. Va haver de donar explicacions, quan a mi no me’n van demanar cap", recorda.   

Aquest 2021 ha despuntat tímidament el debat sobre la jornada de 32 hores a la setmana, una pràctica absolutament residual a les empreses. "Crec que hauríem de treballar tots menys, els nens ho noten molt si hi són els pares o no. No hauríem d’haver d’esperar al cap de setmana per poder fer coses junts", opina la Beatriz. "Jo vull poder decidir què vull fer amb el meu temps. ¿No diuen que el temps és or?"

Va néixer l’any 2000, però aquesta jove universitària –compagina tercer de Dret a la UB amb primer de Relacions Internacionals a la UOC– sap el que és una jornada laboral de 10 hores dreta sobre uns talons i amb una incòmoda faldilla de col·legiala. Amb 18 anys, en fa dos, va treballar com a hostessa en l’última edició del Mobile Word Congress. Després del fred que va passar el primer dia a la zona dels taxis, a l’aeroport, va demanar al costat d’altres companyes que les deixessin portar uns pantalons de vestir, com els nois, però l’encarregat s’hi va negar. "Igual d’elegant, però més còmode i confortable. Només demanàvem això, però ens van dir que no, que aquestes eren les condicions", recorda. "I jo portava un taló baixet, però hi havia noies amb talons alts, les úniques sabates de taló negres que tenien, i tantes hores dempeus, així, es passa malament", assegura.

Malgrat la seva joventut, aquesta experiència la va marcar i la va fer reflexionar sobre diverses coses. La primera, potser la més òbvia, ¿què volien exactament d’ella, que no pogués oferir en pantalons en comptes de faldilla? La segona, ¿per què la immensa majoria dels congressistes que veia baixar de l’avió eren homes? ¿Quant talent s’estava deixant perdre al no comptar amb les dones? «Em xocava molt el contrast entre els temes que es treballaven en el Mobile, ¡el futur!, i la imatge de la ciutat que estaven donant: nenes de 18 anys amb faldilla i talons, que era el primer que veien tots aquests homes a l’arribar a Barcelona», assenyala Berta Calmache, filla i veïna de Sant Joan Despí, asseguda en un banc del hall de la facultat, carregada amb el portàtil.

"Em va impactar molt el contrast entre els temes que es tractaven al Mobile i la imatge de la ciutat que estaven donant: nenes de 18 anys amb faldilla i talons"
Berta Calmache
"Als 'reality show' no ens deixen d'ensenyar les noies com les febles, les que ploren per l'home, les que aguanten"
Berta Calmache

La primera vegada que aquesta jove va sentir a la seva pròpia pell que alguna cosa fallava en aquesta societat masclista va ser de petita, a l’escola. Té clavades a la memòria les paraules d’un professor d’Educació Física: "Corre més, corre més, que quan arribis al final hi ha el Corte Inglés". Paraules que encara li fan mal quan les recorda i que alguna vegada li passen pel cap quan surt a córrer, activitat que fa diàriament perquè li encanta. "I aquest tipus de comentaris es continuen fent, malgrat que les noies estiguem apoderades", apunta. "És molt important això, que estiguem apoderades i siguem conscients que podem fer qualsevol cosa que ens proposem, que no ens facin dubtar-ho", afegeix.

Una de les coses que més l’encenen és veure noies joves, de la seva edat, ficades en relacions tòxiques, una cosa que li preocupa perquè veu que és massa habitual. "No en el meu cercle més pròxim, però són allà, a la societat, a tot arreu. I clar que Walt Disney va fer molt mal, però és una cosa molt més profunda. En els ‘reality shows’ no ens deixen de mostrar les noies com les febles, les que ploren per l’home, les que aguanten", denuncia la jove, que va decidir començar una segona carrera a la UOC (Relacions Internacionals) a l’esclatar la pandèmia, conscient que tindria molt temps lliure. En l’era pre-Covid treballava els caps de setmana en el Barça, ajudant en els accessos, els dies de partit, una cosa que amb la pandèmia es va acabar, igual que quedar amb els amics.

"El meu no és un sector masclista, hi ha molt respecte entre companys"

Text: Mauricio Bernal

Hi ha un moment televisiu recent que serveix per fer una aproximació estrambòtica a la classe de treball que porta a terme Verónica Bago, i és el que té lloc quan Jesse Pinkman és portat a visitar la fàbrica de metamfetamina dels narcos mexicans, a Mèxic. En realitat, hi és conduït perquè comparteixi el secret de la famosa metamfetamina blava, de manera que la seva visita té un halo de solemnitat. No obstant, quan tothom espera una instrucció científica del procés, una cosa que involucri grams i galons i temps de cocció ultraprecisos, Pinkman diu que ell l’única cosa que sap fer és barrejar allò de la galleda d’aquí amb allò de la galleda d’allà, i després tirar a sobre aquella pols, i més tard ruixar-ho amb...

Verónica Bago no es dedica a la producció de metamfetamines. No es dedica a la producció de cap classe de droga. Però sí que fa una cosa que té a veure amb desenvolupament químic: crea els registres digitals dels processos de fabricació de medicaments, la guia informatitzada que fan servir les farmacèutiques per a la producció de medicines. Treballa en una consultora amb seu a Sant Cugat bastant pionera en aquesta qüestió, almenys a Espanya, i és la classe de professional extremadament ben formada que, si només haguessin sabut de la seva existència, haurien trobat a faltar els narcos de ‘Breaking Bad’ –en un improbable món en què Bago, per raons estrambòtiques, hagués anat a parar al desert de Sonora–. Té 26 anys, va néixer a Barcelona, viu a Badalona, va estudiar Biotecnologia, va fer un màster en Investigació Biomèdica i ara en fa un altre en Indústria Farmacèutica. De manera que estudia i treballa. "Intento compaginar-ho. De vegades no és fàcil, però els caps de setmana donen per molt".

Foto: Ricard Cugat

Foto: Ricard Cugat

"L'entorn 'farma' és reconegut com femení perquè hi ha moltes dones que estudien Farmàcia, però és un entorno que inclou moltes enginyeries, i ahí sí trobes més homes que dones"
Verónica Bago
"Crec que el masclisme està en certa manera relacionat amb el nivell cultural, i jo treballo en un sector de gent molt preparada"
Verónica Bago

És un sector d’homes. L’empresa és petita, de tot just 17 treballadors, i Bago és una de les tres dones que hi treballen ("i vaig ser la primera a l’oficina", remarca). "L’‘entorn farma’ és reconegut com a femení –explica– perquè hi ha moltes dones que estudien Farmàcia, però és un entorn que inclou moltes enginyeries, i aquí sí que trobes més homes que dones". Atès que l’aire que es respira és lliure de prejudicis, Bago el viu amb naturalitat, amb la consciència potser que és un sector minoritari, desconegut, que ja hi haurà més empreses com la seva i més dones amb ganes de fer el que fa. "No és un sector masclista. Crec que el masclisme està en certa manera relacionat amb el nivell cultural, i jo treballo en un sector de gent molt preparada. Hi ha molt respecte entre els companys".

Dit de manera altisonant, Bago és al cor de la transformació digital de la indústria farmacèutica i està contenta i satisfeta de formar-ne part. Allò que moltes empreses encara tenen en paper (la guia, les instruccions per fer medicaments) ella ho està portant al nou món. "El que més m’agrada del meu treball és quan veig el client, el moment en què veuré sobre el terreny com és tot el procés farmacèutic. Llavors em reuneixo amb enginyers, químics, biòlegs, biotecnòlegs, i ells m’expliquen el procés. He de conèixer el seu llenguatge. Disfruto molt de les seves explicacions, però sobretot d’anar pensant, mentre em parlen, com ho traslladaré al món digital".

–I digui’m: ¿no els estranya quan veuen arribar una dona?

–Doncs jo no me n’he adonat –diu–. Si ha passat o no, no ho sé.