“Tan difícil és entendre que el nostre fill té dues mares gràcies a un donant anònim?”

Cecilia Vega |

Aquesta és una de les qüestions que es planteja a la guia “Mamàs2, un complet manual sobre reproducció assistida i famílies de dues mares amb què les clíniques de fertilitat IVI volen ajudar aquestes “dones que són parella, s'estimen i s'atreveixen a fer el pas de ser mares”. Coneguem-ne una.

Carla Montaner i el seu fill Kay

Carla Montaner té 30 anys, viu a Barcelona, és professora d'educació infantil i mare del Kay, un nadó de 10 mesos que va tenir amb la seva dona, Carla Martínez. Formen part d'aquesta explosió de parelles de dones que decideixen ser mares gràcies als tractaments de reproducció assistida. A Espanya, segons l'últim informe publicat per IVI, aquest perfil ha crescut un 241% l'últim lustre. “I la tendència continuarà durant els pròxims anys”, apunten a la seva nova “Guía para familias de dos mamás”.

IVI, que enguany celebra el seu 30è aniversari, ha realitzat 12.000 cicles de reproducció assistida entre el 2015 i el 2019 només a les seves clíniques a Catalunya. En aquest mateix període van atendre més de 2.800 dones solteres i 400 parelles de dones. Segons explica el Dr. Agustín Ballesteros, director d’IVI Barcelona, IVI Lleida i IVI Girona, “la medicina reproductiva ha contribuït a la creació de nous models de família. A IVI fa molts anys que rebem aquestes pacients, que moltes vegades acudeixen amb dubtes i inseguretats, a les quals hem volgut donar una resposta, primer amb "La mejor decisión: guía para madres solteras" i ara amb una guia per a famílies de dues mares, que serveixen com a eines durant tot el procés de creació de la seva família”.

Resol els teus dubtes sobre els tractaments de reproducció assistida, aspectes legislatius, el moment d'explicar-lo als éssers estimats, i fins i tot el de revelar als fills els seus orígens. Inclou entrevistes a psicòlogues i testimoniatges reals de parelles de dones que han estat mares gràcies a la reproducció assistida.

Quines alternatives de reproducció assistida existeixen?

Quan es tracta de parelles de dones, el tractament triat per a aconseguir l'embaràs depèn fonamentalment “de l'edat de les pacients i la fertilitat d'ambdues”, afirma l'especialista. Partint sempre de la necessitat d'una mostra de semen d'un donant, les alternatives que hi ha i que s'expliquen àmpliament a “Mamàs2: Guía para familias de dos mamás”, són la inseminació artificial (introducció d'esperma, degudament processat, a l'úter de la dona), la fecundació in vitro convencional (s'extreuen òvuls de la pacient, es fecunden al laboratori i, posteriorment, es diposita l'embrió de més qualitat a l'interior de l'úter i el mètode ROPA (Recepció d'Ovòcits de la Parella).

Dr. Agustín Ballesteros, director d’IVI Barcelona, IVI Lleida i IVI Girona
Per a l'expert, aquest últim procediment de fecundació in vitro, en què una pacient aporta l'òvul i, per tant, els gens, i l'altra porta a terme l'embaràs i porta el bebè al món “va ser un avenç molt important, perquè permet a les pacients compartir de manera més activa la maternitat”.

És el cas del Kay i les seves dues mares. “Des de ben petita volia ser mare -recorda Carla Montaner- i els meus pares em deien ‘i si no tens nòvio?’. La vida va fer que en lloc de tenir nòvio tingués nòvia i ella també volia tenir fills, així que un cop ens vam casar i vam prendre la decisió, deu fer uns tres anys, vam començar a informar-nos per Internet, buscàvem etiquetes a Instagram tipus #dosmamás, #dosmamis, #métodoROPA… fins que ja ens vam posar a mirar clíniques”.

Com destaca la Carla, el centre amb més bona valoració i més recomanat era IVI així que van acudir a una de les clíniques i després d'una primera cita “que va durar tres hores” van sortir decidides a començar la seva aventura. “Anàvem amb inseguretats i pors, no sabíem exactament en què consistia el mètode ROPA, si podríem portar-lo a terme tant físicament com econòmicament, com ens tractarien… però vam veure que tot estava tan establert, tan normalitzat i ens sentim tan còmodes que aquell dia es van esvair tots els dubtes”, resumeix.

Dubtes i temors freqüents

Diana Guerra, responsable de la Unitat de Psicologia de la clínica IVI Barcelona
“Les dones lesbianes solen estar molt més serenes i convençudes del que fan que les parelles heterosexuals, però així i tot quan acudeixen a nosaltres hi ha incerteses i temors clars que es repeteixen -explica Diana Guerra, responsable de la Unitat de Psicologia de la clínica IVI Barcelona. Un és sobre el donant de semen, es pregunten si tot estarà bé, com es triarà el millor donant i si el nadó s'assemblarà a elles. Fins i tot hem tingut alguna petició sobre si la gàmeta podia ser del germà d'una d'elles perquè de manera genètica les dues famílies estiguessin presents, cosa que no és possible. Un altre és la por habitual al fet que el procés no surti bé: ‘Tindrà èxit?’, ‘tindrem un fill finalment?’ I, a més, es pregunten què passarà en el futur, com rebrà i gestionarà el seu fill o filla la diferència amb altres nens”.

Sobre el primer temor, continua explicant Diana Guerra, “el primer que intentem explicar-los és que en utilitzar semen d'un donant estem garantint que la genètica és bona”. La llei espanyola estableix que les donacions de semen són altruistes i anònimes i els donants passen per exhaustius estudis. Quan una dona requereix l'ús d'una mostra es creuen els grups sanguinis, les dades genètiques i les característiques físiques de tots dos per a buscar la màxima similitud i evitar el risc de transmetre problemes genètics a la descendència.

Quant a les taxes d'èxit dels mètodes de reproducció assistida, l'experta recorda que dependran del diagnòstic reproductiu de les dues dones de la parella i, per això, un especialista en fertilitat estudia cada cas per a prescriure el tractament personalitzat més adequat.

I en relació amb l'últim dubte, sobre l'acceptació dels fills de mares lesbianes del seu model de família, Diana Guerra destaca: “Aquests nens tenen més avantatges que els de parelles heterosexuals que recorren a la reproducció assistida perquè saben que les seves mares han necessitat ajuda per a poder ser-ho i els aconsellem que els ho expliquin obertament des de l'afecte i l'amor i no parlin d'un pare, sinó d'un donant”.

Mama i mami davant la societat

“Sempre que es pugui, la maternitat compartida ens sembla la via ideal. Poder participar totes dues de portar una vida al món és màgic i també ho serà explicar-ho al nostre fill: ‘Mira, Kay, vas estar al cos de la mami, després, gràcies a un donant i a la ciència, vas passar uns dies al laboratori, després vas venir al cos de mama i jo et vaig acollir 8 mesos i mig fins al moment de néixer’”, explica amb entusiasme Carla Montaner. Ella és, per tant, la “mama” i la seva dona, la “mami”. Així s’anomenen entre elles i també ho fan servir els seus familiars perquè molt aviat el Kay ho repeteixi. “És molt important que els nens ens puguin diferenciar des de petits perquè, si no, acaben dient mama Amanda i mama Juana i, ostres, imagina't en el nostre cas, que ens diem igual! Llavors seríem mama Carla cabells llargs i mama Carla cabells curts… t'imagines? Llavors ja no tindríem opció de canviar de ‘look’”, apunta entre riures.

Carla Montaner i la seva dona, Carla Martínez, amb el seu fill Kay

“La veritat és que ho portem molt bé, i la maternitat, amb les seves coses bones i les seves dificultats, ens està fent descobrir una part de nosaltres que no coneixíem... El camí pot no ser fàcil, hi ha alts i baixos, però val la pena. Mirant enrere tot el procés, ha estat molt dolç i bonic, allò positiu, les ecografies, les primeres puntades de peu, el naixement del Kay, el dia a dia amb ell…”, enumera Carla, i al mateix temps que anima les dones en la seva situació a ser valentes, confiar en elles mateixes, en els professionals i fer el pas.

Però, i què passa amb la societat? Estem preparats per a aquest nou model de família homoparental? “La gent té molt clar que nosaltres som les mares del Kay, però així i tot preval el model clàssic de família i, per això, diverses vegades ens han preguntat pel ‘pare’ del nostre fill i jo dic ‘pare?, quin pare?, tan difícil és entendre que el nostre fill té dues mares gràcies a un donant anònim?’ No s'és pare pel mer fet de posar l'esperma, sinó que pare és qui educa i hi és al llarg de creixement del nen. Per sort, vivim en una societat amable i bastant tolerant, així que ens prenem amb humor aquestes situacions”, respon Carla.

Famílies diverses, el mateix amor

El Kay no té pare, no hi ha una figura paterna, i això no repercutirà negativament ni en el seu model de criança ni en el seu desenvolupament emocional, educatiu i psicosocial. Segons els estudis realitzats fins ara i als quals es refereix la doctora Diana Guerra, els nens i nenes que creixen en famílies homosexuals ho fan de manera sana, positiva i absolutament normalitzada. A més, tenen bons coneixements dels rols de gènere i estan segurs de la seva identitat sexual.

No són vàlids, per tant, arguments en contra d'aquestes famílies que esgrimien que els fills de dones lesbianes serien menys masculins i les filles menys femenines i que, en el futur, tindrien més possibilitats de ser homosexuals. “Nosaltres tenim sort i en el nostre entorn no se senten aquestes ‘animalades’ encara que sí que és veritat que puntualment ens han preguntat si li ensenyaríem a fer pipí assegut o que qui li ensenyaria a afaitar-se…”, comenta la Carla. En aquest sentit tant la mare com la psicòloga coincideixen a subratllar el fet que “encara que en una família no hi hagi pare això no significa que els nens no tinguin figures masculines de referència, perquè sempre hi ha oncles, cosins, avis, amics, educadors…”.

“Com a professora, jo veig moltíssims models de família, amb dues mares, dos pares, dues mares i un pare, dos pares i una mare, una sola mare… i als nens no els sorprèn”, apunta la Carla. El que ha de quedar clar, com es recull en “Mamàs2: Guía para familias de dos mamás”, és que el desenvolupament dels fills no té a veure amb el gènere ni amb l'orientació sexual dels progenitors sinó amb l'afecte, l'estímul i l'amor. L'estructura familiar no és la que defineix la seva “qualitat” sinó les relacions que s'estableixen dins seu i el vincle amb el fill o filla.