Més que una feina, una
oportunitat per començar de nou

Després de patir abusos i violència, i amb només 22 anys, Rosi Cardona comença ara una nova etapa gràcies al lloc de treball que li ha ofert Clece, en col·laboració amb la Fundació Ana Bella

El dia que Rosi Cardona va acudir a l’entrevista de feina en les oficines de Clece a Barcelona, davant de la platja de la Mar Bella, feia un dia horrible. Plovia, feia fred i vent, i ella tenia una mica de febre, estava afònica i un ull inflat per una al·lèrgia. Però en cap moment li va passar pel cap no acudir a la cita. Perquè no es tractava només d’aconseguir un lloc de treball, sinó més aviat de l’oportunitat de començar una nova vida. Una de veritat.

Amb només 22 anys, Rosi ha patit més que qualsevol persona que li doble o li tripliqui l’edat. I fins i tot alguns no arribaran a experimentar mai tan dolor. Ella prefereix no mirar enrere, així que simplement direm que és una supervivent de violència masclista i problemes familiars, i que al cap de poc de trepitjar Catalunya procedent de la seva Hondures natal, la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) es va quedar en custòdia el seu fill Steven, de 4 anys. “Estava ficada en un pou, desesperada, perquè per recuperar-lo em demanaven papers, feina i un pis. ¿Com podia aconseguir tot això?”, rememora. De fet, pensava que no aconseguiria mai res, fins que va passar el que ella defineix com “un miracle”.

Rosi Cardona, durant l'entrevista a l'exterior de les oficines de Clece a Barcelona.

Encara que més que un miracle es tracta del resultat d’un acord poc comú en els temps que corren i que, per sobre de qualsevol altra cosa, busca ajudar les dones supervivents de violència masclista amb una cosa tan simple i, a la vegada tan difícil d’aconseguir, com un lloc de treball. Una aliança entre Clece i la Fundació Ana Bella que serveix per culminar el procés de recuperació de l’autoestima i aconseguir això tan necessari per començar de nou: la independència econòmica.

Una trucada

Tornant al ‘miracle’, es materialitza d’un manera una mica sorprenent, això sí. Rosi explica que va començar a trucar a entitats de suport a les dones buscant una mica d’esperança, fins que va contactar amb una associació de Sevilla. “Em van dir que em trucarien”, recorda. I un dia va sonar el telèfon, però la trucada no procedia d’Andalusia, sinó que a l’altre costat de la línia hi havia Chus Ezquerra, responsable de la Fundació Ana Bella a Catalunya. “Es va mostrar molt interessada a ajudar-me i em va dir que trobaríem una solució al meu cas. I jo sabia que ho deia de veritat, encara que no sabia com podria aconseguir una cosa així”, comenta Rosi. Però només s’ha de parlar uns minuts amb Chus per comprendre que és d’aquelles persones que remouria el cel i la terra tantes vegades com fes falta per aconseguir el que es proposa.

“Rosi ha patit una vida molt dura, però la veus tan dolça i amb tanta voluntat... ¡Havíem d’ajudar-la!”

A la Fundació Ana Bella recolzen les dones supervivents de violència de gènere, però no ho poden fer soles, i més en un context en què els recursos públics escassegen. I aquí entra en joc la col·laboració amb Clece. “Mira que he sentit casos espantosos, però el de Rosi era dels més severs. Ha patit una vida que no te la pots creure, però és real, i després la veus a ella, tan dolça i amb tanta voluntat… Vaig trucar a Susana i li vaig dir, hem d’ajudar-la com sigui”.

Es refereix a Susana Cervelló, tècnica de selecció de Clece, que recorda aquell dia ventós en què Rosi es va asseure a la seva taula, gairebé sense veu: “Em va tocar l’ànima, tenia una gran desesperació per aconseguir una feina, però a la vegada vaig veure que era una dona molt forta, valenta, sense por i amb ganes de tirar endavant”.

Un any sencer de contracte

Necessitava, a més, alguna més que una feina: un contracte d’un any de durada de 40 hores setmanals, requisit indispensable per aconseguir regularitzar la seva situació a Espanya. I Susana l’hi va aconseguir, amb un lloc de neteja en unes dependències municipals. Chus Ezquerra no escatima elogis: “S’han portat de manera extraordinària. De fet, fa 10 anys que col·laborem amb Clece i sempre ha sigut així, ja som una família, em dona molta tranquil·litat saber que puc comptar amb elles. Totes les persones de la companyia que treballen amb dones supervivents són empàtiques, decidides i es juguen la pell per elles. Els estic eternament agraïda”.

Chus Ezquerra.

Perquè, en casos així, en què les dones carreguen amb un historial de maltractaments físics i psicològics, el principal repte no és aconseguir una feina, sinó mantenir-la. Tal com expliquen a la Fundació Ana Bella, la violència masclista genera tota una sèrie de seqüeles psicològiques i cognitives, se senten anul·lades i estan atemorides. “Les ferides es curen, però sempre queda la cicatriu”, remarca Chus. Al que s’hi ha de sumar que normalment tenen els seus fills a càrrec i necessiten conciliar. “Si no treballen, la seva vida s’enfonsa, però al mateix temps necessiten que les tractin amb una gran dosi d’amor, paciència, delicadesa i empatia. I a Clece en són conscients”, afegeix.

Una alta dosi de sensibilitat

En aquest sentit, el compromís social de Clece persegueix, entre molts altres aspectes, oferir oportunitats laborals a persones pertanyents a col·lectius desafavorits o en risc d’exclusió social. I encara que la màxima sempre és la mateixa –trobar la persona adequada per a cada lloc de treball–, quan a la taula de Susana Cervelló, o qualsevol persona de l’equip de selecció, s’hi asseu una supervivent de violència masclista, l’entrevista de treball es converteix en alguna cosa diferent: “No pot ser un tràmit més. Moltes d’elles tenen un historial tremend de maltractaments i necessiten molta sensibilitat, delicadesa i confidencialitat, donant-los espai perquè parlin amb llibertat. L’objectiu en aquell moment és veure si estan preparades anímicament i emocionalment per assumir un lloc de treball”.

Les tres protagonistes de la història, juntes de nou.

Tal com comentava Chus Ezquerra, les cicatrius es manifesten en forma de por, desconfiança i dependència, raó per la qual ha d’existir una feina prèvia d’apoderament per part de la candidata (quan té la sort de comptar amb el suport d’organitzacions com Ana Bella), però també una sensibilitat més gran per part de l’empresa que la contracta.

“Quan entrevistem una supervivent de violència masclista per oferir-li una feina, no pot ser un tràmit més. Necessiten molta sensibilitat, delicadesa i confidencialitat”

“Som molt sinceres sobre els requisits de la feina, però les oferim acompanyament, flexibilitat si han de fer-se càrrec dels seus fills, som comprensibles amb els seus temors o si es produeix algun desajust en el lloc de treball, perquè el que volem és que la inserció sigui un èxit. I que elles facin el pas definitiu per recuperar la seva vida”, detalla Susana. I així sol ser, com està a punt de succeir amb Rosi Cardona.

Amb ganes, per fi, de treballar

Amb el contracte d’un any ja presentat, ara només falta que li donin una resposta afirmativa per obtenir la nacionalitat espanyola. I llavors tot es posarà en marxa: treballar, obtenir uns ingressos, llogar un lloc estable on viure, recuperar el seu fill i començar una nova vida. No hauria sigut possible sense aquesta aliança entre la Fundació Ana Bella i Clece.

Rosi, Chus i Susana xerren durant el seu retrobament en Clece.

Ara ja depèn de Rosi, i sembla que va per bon camí. “Estic molt motivada, contenta i amb moltes ganes de treballar. Em queda encara una mica, però estic recuperant la confiança, i després de tants ‘nos’ a la meva vida, ara vull centrar-me només en els ‘sís’”, comenta amb un somriure que s’intueix per sota de la mascareta. Fins i tot si se li pregunta pel futur llunyà, confessa que li agradaria ser hostessa de vol. Sembla lògic que, després de patir tant, ara només somiï volar.