"Vull reivindicar el salari mínim afectiu"

Coincidint amb l'anhelada pujada del salari mínim interprofessional (SMI) prevista per a finals d'aquest any, em ve al cap que potser seria un bon moment per reivindicar també un salari mínim afectiu (SMA). Una retribució afectiva 'obligatòria' (èticament, és clar) que recuperés el que fins fa alguns anys era una pràctica habitual en les relacions entre companys: regalar-nos mostres d'afecte i reconeixement amb qualsevol excusa i que ara, per inexplicable deixadesa i passotisme , s'està convertint en una cosa tan residual que ratlla gairebé l'anecdòtic. Tot just ens queda un trist “hola” entre el repertori de cortesies. I, de vegades, ni això.

És per aquesta raó que estic convençut que rescatar aquesta retribució afectiva, - i tan efectiva - ens vindria que ni pintat (no em digueu que no, que tinc més que comprovat que tothom posa bona cara quan l'afalaguen amb un 'bon dia', i algun fins i tot es posa vermell si li deixen anar un inesperat 'gràcies') per reforçar les nostres ganes d'afrontar els reptes de convivència que ens ofereix el dia a dia. Quants malentesos i conflictes improductius evitaríem utilitzant aquest tipus de carícies verbals!

I a més a més, la posada en marxa d'aquest salari mínim afectiu estaria enterament a les nostres mans, sense sindicats ni consells de ministres pel mig: únicament és qüestió de posar-se mans a l'obra i 'obligar-nos' a saludar els companys a l'entrar a l'oficina o al començar una videoconferència per Zoom, a demanar-nos les coses per favor i a donar-nos les gràcies. Tan fàcil com això.

Aquestes actuacions centrades en fer sentir bé a l'altre en base a les mostres d'estima i de respecte, equivaldrien a la part fixa d'aquesta peculiar nòmina afectiva, i després, un cop cobert el bàsic, fins i tot podríem aspirar a un nivell superior de generositat i obsequiar-nos mútuament amb pagues extra a discreció en forma de somriures i altres gestos amistosos.