Contenido de usuario Este contenido ha sido redactado por un usuario de El Periódico y revisado, antes de publicarse, por la redacción de El Periódico.

"Viure a pagès no és viure tranquil"

El número de alojamientos rurales en España ha crecido casi un 30% en 10 años.

El número de alojamientos rurales en España ha crecido casi un 30% en 10 años. / Pixabay

Visc a pagès des que vaig néixer. Fins aquí, res diferent del que molta gent fa en diverses comarques. Però la tranquil·litat característica d'aquesta situació ha deixar d’existir. M’explico: sempre he viscut a la casa on vaig créixer, a la casa on els meus besavis es van traslladar des d’una altra masia per tal de viure del que donava la terra i del ramat de xais. Els meus avis van seguir els seus passos i d’aquí vivien pares i fills.

Entretodos

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

El veí més proper, que és la casa que en línia recta està a uns dos kilòmetres, va morir i els fills no van seguir cuidant de les terres, ja que en ser molts germans no es van posar d’acord. Però el darrer any, un dels descendents va decidir condicionar la casa i dedicar-la al que en diuen turisme rural, una opció en la meva opinió molt encertada perquè la gent de ciutat pugui gaudir de l’entorn i la seva tranquil·litat. Al menys això és el que penso.

Però molts dels que lloguen la casa no són del mateix parer. Venen un divendres, aparquen pel cap baix uns vuit cotxes, que significa una ocupació d’unes 15 persones, carregats de bosses de menjar i beure, i aquí comença la festa. Es deuen instal·lar i ja veus sortir fum de la xemeneia, la barbacoa preparada, couen carn i el que és pitjor: música a tot volum. Tarda, nit, tot és música estrident i crits. Estan sols, però no pensen que el so arriba a la resta de cases i que l’única hora de descans sense soroll per a nosaltres és quan a partir de les cinc de la matinada, cansats de menjar, beure i cridar, els deu agafar son i van a dormir. Nosaltres, a aquella hora ja ens hem de preparar per llevar-nos, morts de son de no haver dormit en tota la nit. I això fins diumenge cap a les cinc, on el soroll, els crits i les maletes pugen al cotxe per tornar d’on venien. I així fins la propera.

En conclusió, m’agradaria que es fes una reflexió sobre el model de turisme rural, que es gaudeixi aprofitant els recursos que ens dona i no pertorbant la pau de qui hi viu al costat.

Participaciones de loslectores

Másdebates