Vaig tenir el luxe de participar a Barcelona'92 com a voluntari i com a músic

En el moment de les Olimpiades vaig participar-hi des de dues òptiques diferents.

Com a voluntari, vaig fer d'acompanyant intèrpret de francès en la delegació de Luxemburg, una de les més petites de totes les desplaçades a Barcelona. Això em va permetre viure els Jocs des d'una òptica molt implicada, perquè la meva feina era continua dintre de la Vila Olímpica (impressionants els dispositius de seguretat que haviem de passar tot hora, i descobrir la nova Vila Olímpica amb aquell ambientàs) i perquè m'havia de desplaçar a les diferents seus on havien de participar els esportistes luxemburguesos. No gaires, perquè la delegació era petita (diria que uns 15) i la majoria eren, sobretot, tiradors (d'arc i de pistola, amb seu a Mollet) i nedadors (amb seu a les Picornell). D'aquella experiència n'ha quedat una molt estreta relació amb els altres voluntaris de la delegació (amics per sempre, de debò), com ara la Rosa Brufau, que els feia de xofer. Quan em vaig inscriure com a voluntari en un estand ocasional del campus de l'Autònoma, força anys abans de la nominació, no m'hauria imaginat mai que l'experiència resultaria tan esplèndida.

Com a músic (sóc intèrpret de tible), vaig participar en les cerimònies d'obertura i de tancament dels Jocs com a membre de la fanfara daliniana de Carles Santos. La fanfara, que no passava desapercebuda amb aquelles barretines i aquelles jaquetes de lleopard, estava ubicada a ambdòs costats de l'entrada principal, al darrera de l'escenari principal. Com que hi feiem diverses participacions breus al llarg de tota la cerimònia, vaig ser a les grades durant tota la durada de les cerimònies. Un privilegi, sens dubte, que em va permetre presenciar el llançament de la fletxa del pebeter des d'escassos metres de distància i saludar artistes per a mi impessionants en aquell moment com ara Ryüichi Sakamoto, Alfredo Kraus i Agnes Baltsa.