La inseguretat a Barcelona, una qüestió de respecte

Quan vaig per Barcelona em sento insegura. Així, en general. Sento que, sigui on sigui, he d'anar sempre amb mil ulls perquè no em robin. O és més, per no descuidar-me res. Tenim un problema a la nostra cultura i és que no podem exigir seguretat quan nosaltres, a peu de carrer, som els primers a perdre el respecte amb els aspectes més simples. 

Fa pocs mesos vaig tornar de Dinamarca després de viure-hi un temps. Vaig aprendre moltes coses, però, una de les que més em va marcar va ser que el respecte per allò que no és nostre és essencial. Pot semblar evident; però aleshores em pregunto: per què he de patir si deixo una motxilla sola a la biblioteca quan vaig a buscar el dinar? Em fa pànic descuidar-me alguna cosa a un emprovador, perquè sé que probablement quan torni ja no hi serà. Fins i tot em preocupa deixar el paraigua moll a l'entrada d'una botiga. Allà a Dinamarca, en canvi, un dia em vaig descuidar el mòbil al lavabo d'un bar. Quan vaig tornar al cap de dues hores encara hi era.

En definitiva, si trobem algun objecte que algú s'ha descuidat o que simplement ha deixat sol, no podem pensar que tenim el dret d'agafar-lo només pel fet d'haver-lo trobat. És una qüestió de respecte i, si tots ho complíssim, viuríem molt més tranquils.