19 feb 2020

Ir a contenido

Un extutelat de la DGAIA: "Amb 10 anys, vaig rebre un tracte apocalíptic"

Marcel Nos

Premià de Mar

La depresión es la principal causa mundial de discapacidad.

La depresión es la principal causa mundial de discapacidad.

El 26 de gener vaig seguir –desde la tribuna de convidats- un nou debat al Parlament sobre el sistema de protecció de menors. M’hi va convidar el diputat “d’infància” d’un grup parlamentari. Ell sap que, des del 2013, a mi m’interessa això del “sistema de protecció”. M’interessa en concret tot el que té a veure amb el “desamparament administratiu”, que vol dir arrencar a la força un nen de casa seva i internar-lo en un centre, alhora que se’ls retira la tutela als pares, tot això sense que un jutge ho vegi. En tinc opinió perquè l’abril del 2013 vaig ser internat durant ‘només’ 136 dies al ‘niu del cucut’.

Entretodos

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Van ser 136 dies i les seves nits. Tenia 10 anys. Ningú em va preguntar res, ni serveis socials, ni l’EAIA, ni l’EFI ni res de “COSE” ni res del que diuen que es fa (“seguim un protocol molt estricte”, diuen). Et fan sentir un paquet. Uns ‘tècnics’, com si fossin agents secrets, acompanyats amb mossos, van entrar a la meva escola un divendres a les 10 del matí i se’m van endur. Vaig estar una setmana fins a tornar a l’escola, 21 dies fins parlar amb el meu pare. Vaig estar incomunicat la primera setmana i després molt aïllat sempre. I tant si va ser ‘apocalíptic’. Sé que sempre més ho recordaré.

Als centres s’hi aprèn el que no toca. Veus el que ni sabies que existia. No saps perquè estàs allí, ni quan temps hi seràs, ni el que passa a fora. Desinformen, tergiversen. A mi, sense dir-m’ho, em van fer creure que el meu pare havia estat empresonat per la policia. Que fàcil, tenia 10 anys. No sabia què és l’estat de dret. No sabia què és l’’habeas corpus’, ni que en un procedimient judicial hi ha garanties, tens un advocat, es necessiten proves: just les garanties que la DGAIA se salta en els desamparaments administratius.

Per què la DGAIA té tanta por, no vol, es resisteix, a sotmetre els seus informes, estudis i proves al criteri d’un jutge en un procediment amb garanties abans del desemparament? Si fan bé la feina, de què tenen por?

Participaciones de loslectores

Másdebates