"La meva àvia, tota una gran senyora"

La Maria va néixer el 1887 fruit d'un matrimoni unit en segones núpcies. Era gent adinerada. Vivien a Barcelona, en una casa amb entrada de cavalleries. Posseïen una fàbrica de teixit, i una torre a Sant Cugat, a prop del Monestir. La seva infància i adolescència, va transcórrer agradablement. Fins que va conèixer un jove que treballava de comptable a la fàbrica. El Paco era molt educat, enginyós i ben plantat i es van enamorar, i com que no va ser del grat del seu pare, la va desheretar i no va volguer saber-ne res més.

L'única cosa que es va poder emportar va ser la seva roba. Eren joves i amb moltes il·lusions, però sense diners. Van haver de passar-ne de molt grosses. Intentaren muntar diversos negocis, sense cap èxit.

La família del Paco es dedicava a la venda de peix. En un dinar, la seva mare li va proposar fer de peixaters, no era per a fer-se ric, però es tractava de tindre un plat a taula. Però, com no tenien diners per a comprar una parada, van haver de començar d'ambulants, que significava intentar arribar del port pesquer, amb carro i cavall fins al Mercat del Ninot, a l'espera de trobar algun dels llocs buits que sempre hi havia en el anomenat aleshores Mercat del Porvenir perquè es trobava en una zona despoblada.

Les mans blanques i fines, com la porcellana, de la Maria, se li van tornar aspres com un fregall. I tant la seva amabilitat i educació amb la clientela, com el tracte amb les companyes del mercat van fer que tingués una bona parròquia i fos acceptada per les peixateres. La Maria, als quaranta i escacs es va quedar vídua amb dues filles, i mai més es va casar. Entre les tres van haver de tirar endavant l'únic mitjà de vida que tenien, la parada del peix.

Si tot i perdre-ho tot, es pot començar de nou, com ho va fer ella per amor, ara, per causa de la pandèmia, podríem aprendre de la meva àvia Maria, que se'n va sortir sent una gran senyora i peixatera.