T'estimem, Lluís, La Bordeta es queda òrfena d'un veí il·lustre i una gran persona

Ahir se'n va anar el meu estimat Lluís, el pare d'una bona amiga. El Lluís tenia un somriure preciós i mil històries a la butxaca, històries del barri, el seu barri, el meu barri. Segur que quan les forces li permetien, li somreia a les infermeres que l'atenien i als metges que van decidir que no podien porta-lo a la uci després d'haver estat a casa fent cas de totes les recomanacions: no satureu, no veieu als vostres, no sortiu...

Les persones grans són aquelles que ens han pujat, que ens han donat l'oportunitat d'estudiar, un plat a taula quan la crisi ens ha castigat, els que han cuidat als nostres fills, els que s'han guanyat més que ningú tenir dret a una sanitat digna, els que més es mereixen els respiradors disponibles.

Lluís, sempre recordaré per on passaven les vies del tramvia, on hi havia els abeuradors, i cada cop que passi li senyalaré a la meva filla les parets de la que va ser l'habitació de casa teva i que va deixar al descobert l'ampliació de la ludoteca i recordaré totes les històries explicades amb aquella olor d'eucaliptus.

La Bordeta es queda òrfena d'un veí il·lustre, il·lustríssim, però sobretot el món es queda orfe d'una gran persona, amb la falta que ens fan.

T'estimem, Lluís, i t'estimarem sempre.