Tenir dues llengües enriqueix la nostra comunitat

Ahir a l'hora del pati, a la biblioteca de l'institut un alumne em va demanar un diccionari de fruiteria. A la primera no el vaig entendre i m'ho va escriure en un paper. Vaig buscar un diccionari visual que per temes recull totes les definicions amb el seu dibuix corresponent i li vaig donar i, d'aquesta manera, l'alumne va poder fer l'activitat que li havia proposat el seu professor de l'aula d'acollida. 

Aquesta és la realitat als nostres instituts catalans des de fa molts anys. Tenim alumnes que aprenen català i castellà, quan han arribat sabent només el seu idioma d'origen i que no es cap d'aquests. A Catalunya hi ha hagut uns anys de molta immigració que no s'ha donat en d'altres parts de l'Estat espanyol. És evident que tots tenim una llengua materna i tots dominem millor aquesta que cap; però també és cert que a les llars catalanes normalment conviuen castellà i català sense problema quan s'ajunten més d'una generació, i conviuen amb més llengües quan hi ha algú que ha vingut de fora i s'ha incorporat a la família o a la llar. 

Als instituts es parla indistintament una o altra llengua en funció de la diversitat de l'alumnat i segons si estan a classe d'una o altra matèria, al pati, d'excursió, pel passadís... La sort de tenir-ne dues a la nostra comunitat l'enriqueix. La sort de tenir una de pròpia diferenciada de la resta de l'estat fa que es pugui manifestar una identitat històrica i cultural que ens caracteritza. Tot això és positiu. Intentar trencar aquesta harmonia és absurd.