23 feb 2020

Ir a contenido

"Tenir 23 anys i tenir feina és incompatible amb trobar pis"

Xavier Lluís

Tortosa

Una inmobiliaria de Barcelona.

Una inmobiliaria de Barcelona. / Joan Puig

Tinc 23 anys i treballo molt. Com molts joves, vaig venir de comarques per estudiar a Barcelona, ja he acabat els estudis i per sort (o no, perquè és qüestió d’espavilar-se) he anat trobant feina relacionada. Crec que no em paguen malament. A més, juntament amb un amic hem muntat una empresa. M’atreviria a dir que m’estic teixint un bon perfil professional. No m’he comprat cap cotxe; he preferit destinar els diners als abonaments del TNC i del Lliure cada any.

Entretodos

Tot i que crec que és bo, o almenys és el que la societat m’ha anat dient que és bo, no compleixo el perfil per poder llogar un pis a la capital. Obviaré si el preu ha pujat o si s’ha especulat: qüestió d’oferta i demanda. Fa 15 dies que porto lluitant amb immobiliàries, trobant-me escenes de baralles a porteries de pisos, 2.000 euros en mà per poder fer la reserva pràcticament abans de veure el pis; la carta de presentació a la propietat no és el teu nom, és la teva nòmina. I corre, dis-nos alguna cosa ràpid, que si no un altre ja ho haurà dit abans per tu. Res nou.

L’Ajuntament fa anuncis: “Si tens un pis, tu tens la clau” per posar-los a la borsa d’habitatge. M’hagués agradat apuntar-me; si em puc estalviar 1.000 euros d’honoraris millor, sobretot perquè és la frontera econòmica de si puc o no llogar un pis, la veritat.

Doncs no puc apuntar-me, no compleixo els requisits; es veu que ser home, tenir 23 anys, treballar i emprendre no entra dins el col·lectiu de risc d’exclusió al qual els pisos es destinen. Cada matí penso que si m’hagués deixat l’institut a mitges i no hagués fet ni brot en ma vida, potser em deixarien un pis a 450 euros de lloguer.

Això sí, mentre espero el semàfor quan surto de treballar, tinc una marquesina preciosa de l’Ajuntament que em recorda que l’habitatge és un dret com una casa.

Participaciones de loslectores

Másdebates