"El teixit associatiu salva amb solidaritat allò que els polítics són incapaços"

La societat, ja farta que els polítics no donin solucions, aquelles que la gent del carrer espera, hem creat fa segles un teixit associatiu que ens està salvant del desemparament en el qual molts ens hem trobat amb aquesta crisi. Afortunadament, Catalunya sempre ha estat un lloc d’acollida en tots els sentis. Afortunadament, hi ha persones que viuen la col·laboració com quelcom intrínsec a la seva vida, com quelcom natural en elles mateixes. I així vaig arribar a conèixer ‘T’acompanyem’, una associació sense ànim de lucre tal i com està identificada en els seus estatuts, o una oenegé com la sentim nosaltres.

El nostre pressupost és molt minso: ens ho proporciona el districte de Sant Martí de l’Ajuntament de Barcelona, una mica de La Caixa i alguna cosa que dóna algun savi que cada mes ingressa uns quants euros voluntàriament. El que pot. Tot just ens arriben per pagar el despatxet petit on guardem la documentació, un telèfon que ens vam poder instal·lar encara no fa un any i targetes de metro per aquelles persones que no tenen ni per pagar el transport públic i que venen a les reunions. Perquè a la nostra ONG ajudem a les persones en la seva incansable, mai millor dit, recerca de feina, i es clar que no tenen per a pagar el metro, si a dures penes poden salvar casa seva.

No som, ni serem mai una ITT, ni volem, ni podem. Som aquells que animen a les persones que venen a nosaltres a aixecar el seu ànim fent sessions comuns amb psicòlegs. I quin és el seu error? Haver viscut dedicats en cos i ànima a un treball pel què han deixat gran part de la seva vida? Pel que han deixat hores i hores a la seva família? O potser l’error ha estat haver nascut ara fa 45 o 50 anys? Molts arriben a una entrevista i quan els pregunten l’edat l’entrevistador diu que no els pot acceptar, perquè es clar, han de pujar escales. Per exemple. A la reunió setmanal, ens miren, ens ho expliquen a cops desesperants, altres amb llàgrimes als ulls, i tornem a aixecar una moral que ja ni existeix. No saben si han perdut la moral, o la vida.

Estat, País, Govern, escolteu al poble. Un poble que ha demostrat més fermesa i voluntat que totes les llistes de persones polítiques (i no polítiques) que es presenten a eleccions pretenen que els votem. Votar a qui? Sisplau, que algú ens expliqui, perquè nosaltres, els pocs voluntaris que només ajudem, que volem que els nostres des- empleats (que no aturats) surtin endavant, ens hem quedat sense arguments: on son els seus diners? Els nostres? A les butxaques d’un tal Urdangarín, de la família Prats, Pujol, Bárcenas, etcètera.

I no voldríem, no vull, que d’aquestes línies es desprengui el més mínim desànim. Ans al contrari, ens sentim forts perquè sabem que actuem com hem de fer-ho, és a dir: ajudant, animant, “acompanyant” a aquelles persones que volen venir amb nosaltres.  Tenim una pàgina web, hem publicat un llibre que porta per títol ‘Paro’, on el nostre coordinador, Isidro Gutiérrez de Tena, i Jaume Ballester han posat paraules a les nostres vivències. Tenim  grans persones, però per damunt de tot ens tenim els uns als altres. Perquè no som més que gent del poble que s’ajuda. Som la societat que li volem deixar a les nostres filles i als nostres fills. No deixarem cap herència furtada, deixarem educació.

Senyors dirigents d’aquest país que sembla ser, governeu:  On son vostès? I, sobretot, repetirem la història? Perquè com dèiem a la meva facultat, tota persona que no coneix la seva història, està obligat a repetir-la. Com els explicaran a la seva descendència d’on han tret la seva molt millorada fortuna? Dels seus avis, com diu aquell? Ja n’hi ha prou. El poble que els vota i al que menyspreen som els que estem salvant els que vostès son incapaços de fer.

Solidaritat, sisplau. Solidaritat.