Tants homes, tantes dones

Que les pseudodemocràcies no legalitzessin des del principi el dret a vot de les dones indica que no els reconeixia la condició de persones. Ah, i a França i Suïssa els polítics encara ho van legislar més tard que a Espanya. Sembla mentida, oi? 

Frances McDormand aprofitava el seu Oscar per atiar la lluita contra la persistent pandèmia masclista i reivindicava la 'Inclusion rider', una clàusula contractual que permet als artistes de negociar un contracte exigint almenys un 50% de dones, un 40% d'ètnies diverses, un 20% de discapacitats i un 5% de lesbianes, gais, bisexuals o transsexuals a l'hora de fer una pel·lícula. Ostres!

Penso, el problema de progressar és que se sol fer d'una manera lenta, 'progressiva', mentre que les lleis permeten un canvi radical. Ara bé, la proposta de la McDormand (tan aplaudida) em sembla simplista; una manera més de dividir el món en dos bàndols sexuals (que déu ser el contrari del que convé). Imposicions i prohibicions, vet aquí el gran recurs d'avui dia.

Woody Allen utilitza amb escreix la presència de dones en les seves obres, però no pas la de gent no blanca. És racista o potser no s'atreveix a fer sarcasme més enllà dels jueus, no fos cas que el titllin precisament de ser-ho? Posats a fer simplisme, em permeto imaginar una versió actual del film de Sidney Lumet '12 angry men': "6 dones i 6 homes sense pietat". Perquè no vull pas creure que la militància pugui admetre "12 jurats sense pietat" i passar per alt que les persones integrants d'un jurat popular siguin designades amb un mot que sembla masculí.