Sóc professor de Filosofia i no vull ser 'Merlí'

Sóc docent de Filosofia. Ni de broma vull ser semblar-me a un 'Merlí' en la vida real, i estic força d’acord amb algunes de les dures objeccions que s’estan fent a la recentment acabada sèrie de TV3. Sóc conscient que, després de tres temporades, ha tingut èxit d’audiència i un alt ressò mediàtic, però és nihilista, masclista, força antisistema, menyspreativa de valors arrelats o tradicionals, hipersexualitzada... A més, el món real dels nostres instituts no és en absolut el que presenta aquesta ficció, ni en els detalls materials ni en el to relacional o professional: sovint atempta contra el Codi deontològic dels docents (1992).

Tot i així, a mi no m’agrada que es "dispari al pianista", imputant intencions a certes persones enmig d’una lícita crítica a la sèrie. Imputar intencions és molt barroer: calen dades i fets per a poder acusar. No sé si rere 'Merlí' hi ha una agenda oculta per a destruir certs valors o principis en el nostre jovent: potser sí que hi és, però a Catalunya – tot i l’actual sotmetiment a un Estat incomprensiu i autoritari – hi ha llibertat d’expressió (cultural, artística, televisiva...). Per això, respecto la dignitat dels qui la realitzen, distribueixen o programen, mentre no se’m confirmi que els mou el fer mal. Com segurament saben l’expressió 'no dispareu al pianista: ho està fent el millor que sap' es va originar cap al 1860 a l'oest dels Estats Units, i va ser abastament difosa per Oscar Wilde en veure aquest avís a un saló de Leadville (Colorado) durant un dels seus viatges. Els bandits potser no són els pianistes.

Jo defenso que a Catalunya, entre tots (i n’és peça clau la nostra TV3) convé difondre el bon exemple de famílies unides, de professionals que segueixen els codis ètics, d’adolescents madurs i ben educats, d’una ciutadania solidària i alegre. I ho fem: TV3 ho fa sovint, i molt. Per tant, sóc jo crític amb la sèrie 'Merlí'? Molt! N’envio a la foguera els qui l’han feta? Doncs, no.