El 29 de setembre va ser un "dia-crític"

Estic totalment en desacord amb els canvis introduïts en els accents diacrítics per l’Institut d’Estudis Catalans. No sé si s’alçaran veus crítiques en contra de canvis que crec que no obeeixen a cap necessitat real d’una llengua viva però, en escoltar la notícia, vaig pensar immediatament: “Quin dret tenen aquest senyors i senyores a canviar trets tan característics d’una llengua, de la identitat d’un país?”

Vaig sentir incredulitat i coratge per la impotència de que sempre hi hagi algú per sobre teu que tingui poder per canviar o eliminar el que forma part de la teva cultura, de la teva identitat. M’agradaria preguntar a aquest comitè de savis si els canvis obeeixen a un estudi profund de les necessitats del nostre idioma escrit o tan sols es tracta d’un guinyo a les “noves tendències” d’escriptura de la nostra societat.

On arribarem? Fins a on ens durà l’adaptació als nous temps? De debò hem de pensar que les llegües vives han de “reinventar-se” per tal d’estar al dia amb la societat?

Crec que hi ha tresors culturals que ens defineixen en molts sentits, són únics i haurien de ser intocables, eterns. Enriquim incorporant nou vocabulari, acceptant que els temps canvien, és irremeiable però, mantinguem les arrels sense canviar o al final, ens quedarem exposats a que un mal vent faci tombar aquest vell arbre.

Si us plau, tornin-s’ho a rumiar i facin una pas enrere.