El Sàhara Occidental plora la mort de Brahim Saika

Superar l’etapa franquista implica reparar el mal que es va fer a les excolònies com el Sàhara Occidental. A la mort de Franco i veient que l’Àfrica es descolonitzava, Espanya va entregar l’excolonia al Marroc i Mauritània sense consultar a la població. Us imagineu que la nostra terra s’entregués a un altre país sense consultar-nos? Això va ser contrari a les lleis internacionals i per aquest motiu el Sàhara Occidental encara depèn legalment d’Espanya i cap país en reconeix la sobirania al Marroc.

Els 16 anys de guerra van acabar amb un alto al foc a canvi d’un referèndum d’autodeterminació. Després 24 anys esperant el referèndum, obstaculitzat constantment pel Marroc, els saharauis volen tornar a la guerra per acabar amb 40 anys d’ocupació. Saben que serà una carnissèria, però no volen seguir subordinats i marginats. El govern saharaui a l’exili segueix apostant per la negociació, però cada vegada li és més difícil contenir els partidaris de les armes.

Últimament les coses s’estan movent força. Fa un dies va morir Brahim Saika, un llicenciat en sociologia dirigent de la Coordinadora de Llicènciats Saharauis a l’Atur, que va ser detingut l’1 d’abril a Gulemin quan es dirigia a una protesta pacífica. Torturat durant dies, va iniciar una vaga de fam. El 6 d’abril va ser ingressat a un Hospital on se’l mantenia enmanillat i no se’l va atendre adequadament. El 16 d’abril moria i donava lloc a massives manifestacions al Sàhara ocupat. Com que la seva mort ha passat molt desapercebuda en la premsa internacional, li vull retre homenatge. Aquest article és fruit de la teva valentia, determinació i testimoni, Brahim! 

Tampoc va ser notícia la recent vaga de fam d'un mes de 13 presos saharauis que protestaven per les seves condemnes, de 20 anys a cadena perpètua, per haver participat, junt a 20.000 saharauis, al campament de Gdeim Izik, un campament a l'estil de les acampades indignades del 15M.

En canvi, va ser notícia que el Secretari General de l‘ONU, Ban Ki Moon, de gira per reactivar el procés de pau, no va ser rebut per Mohamed VI. I també va ser titular l’irada reacció del Marroc, quan Ban Ki Moon va referir-se al Sàhara com una ocupació. El Marroc va fer retirar la Minurso, la Missió de la ONU encarregada del referèndum, i va cancel·lar les seves contribucions a l’ONU. Una declaració de guerra perquè els 24 anys d’espera se sustenten sobre l’esperança del referèndum però, abatuda aquesta, res podria evitar la guerra.

Amb aquest escenari arribarem al 30 d’abril que venç la Minurso i caldria renovar-la. També s’abordarà la petició, bloquejada sistemàticament per França, que la Minurso, com totes les altres missions, observi el respecte dels Drets Humans.

Quin serà el paper d’Espanya, potencia colonial vigent? I França, eterna protectora dels crims del Marroc? I els EEUU d’Obama que ja van demanar que la Minurso inclogués els Drets Humans? Després de 40 anys, el panorama es mou.

¿Podrien les 'ciutats del canvi' (Barcelona, Madrid...) reconèixer oficialment el Sàhara Occidental com a estat a pesar que Espanya no assumeixi encara la seva responsabilitat històrica?