Contenido de usuario Este contenido ha sido redactado por un usuario de El Periódico y revisado, antes de publicarse, por la redacción de El Periódico.

"Als qui esteu privats de llibertat o lluny de casa: Catalunya us espera"

Centenares de personas cortan Via Laietana para protestar por la sentencia del ’procés’, en la que se condena a los lideres independentistas a penas de entre 9 y 13 anos por un delito de sedicion, este lunes.

Centenares de personas cortan Via Laietana para protestar por la sentencia del ’procés’, en la que se condena a los lideres independentistas a penas de entre 9 y 13 anos por un delito de sedicion, este lunes. / EFE / QUIQUE GARCÍA

No fa gaire dies, cercant una cosa en el meu particular bagul dels records, vaig trobar un poema que havia escrit fa una bona colla d'anys per als Jocs Florals que l'escola convocava cada any. Recordo que com a tots Jocs Florals, els temes dels nostres versos eren l'amor, la fe i la pàtria. Per a qualsevol adolescent escriure un poema d'amor era força fàcil. Quin no s'ha enamorat amb 15 anys? 

Entretodos

Publica una carta del lector

Escribe un 'post' para publicar en la edición impresa y en la web

El tema de la fe ja havia estat el centre de la meva poesia l'any anterior, així que en aquell 1986 em vaig llençar a escriure sobre la pàtria. Recordo com no em va ser gens fàcil posar-m'hi. Pàtria? Què puc dir-ne? Finalment, en van sortir aquests versos:

Asseguda a la sorra mullada em perdo en somnis llunyans. Somnio que avui és el dia en què retorna el meu amat a la seva terra estimada que va haver d'abandonar. Per amor va deixar-la i per amor tornarà, perquè després de la guerra més se l'estimarà. I des de la platja deserta ja em sembla sentir els canons que retronen amb les salves el dia del retorn. I després d'una llarga espera, el sol, de nou, es pon. La mar ja n'és serena. S'han perdut els retrons de fons. Però somnio que demà és el dia en què retorna el meu amat a la seva terra estimada que va haver d'abandonar. I tot ballant una sardana, arribarà el vaixell a port, amb la senyera a la proa, i, ell, amb la falç a la mà, cantarà el nostre himne i dirà: "Sóc català".

Mai m'hauria imaginat que aquell poema, inspirat en les vides i èpoques dels nostres avis i besavis, el qual parlava de gent que havia hagut d'abandonar la seva terra, seria actual 30 anys després i em faria caure llàgrimes galtes avall. 

Mai hauria pensat que tornaríem enrere, que després de veure i viure la transició hauria de tornar a asseure'm a la sorra, a perdre'm en els somnis llunyans de veure retornar a casa seva, a la seva terra, a persones que han estat empresonades o són a l'exili per amor a la seva terra. 

I ara, més que mai, somnio, somniaré que demà, sigui el dia el que retornin tot ballant una sardana amb la senyera a la proa i amb l'orgull de dir: "Sóc català".

Per tots vosaltres, els qui esteu privats de llibertat o lluny de casa. La vostra terra us espera.

Participaciones de loslectores

Másdebates