No tots els confinaments són iguals

No tots els confinaments són iguals, el codi postal hi té molt a veure. No tothom té la nevera plena, ni li porten el menjar a casa. Hi ha molts pisos petits que no tenen balcó i les poques finestres que tenen donen a una paret. Pisos on viuen persones que, si tenen sort, potser treballen en algun dels treballs anomenats essencials o s'han quedat sense feina, en els millors dels casos per un erto, o perquè simplement els han acomiadat, o ja no poden 'treballar' en negre com ho feien perquè no hi ha activitat econòmica o simplement en aquest pis viu una persona gran i sola.

Hauríem de fer l'esforç de pensar en tota aquesta gent. De pas, ara que tenim més temps, podríem també pensar que encara hi ha gent que es troba pitjor que tots nosaltres, en els seus països en guerra, amb fam permanent, en camps de refugiats amuntegats a no massa distància nostra. Fins ara com a societat no hem fet el que calia, ara no sé si estem fent tot el que es podria, però no vull ni imaginar què seria si estiguessin governant a Espanya els que van perdre les eleccions, amb tant odi acumulat dins seu, només cal llegir, escoltar dirigents de l'extrema dreta, difonent mentides, fent l'únic que saben fer, treure el pitjor de la gent, fent mal.

Ara tothom reclama a l'Estat que ens protegeixi, fins i tot aquells que durant anys no han pagat els impostos que haurien d'haver pagat o els que han permès l'evasió o l'elusió fiscal, o els que han invertit els nostres diners en aspectes que no eren essencials. Des de fa tres setmanes cada dia mostrem el nostre agraïment a tota la quantitat de gent que treballa en aquells llocs essencials. Perquè ens cuiden , perquè la resta ens puguem quedar a casa. Després haurem d'exigir el seu reconeixement de veritat. Haurem de tenir la memòria forta.

Tant de bo aviat comencem a veure la llum del final del túnel, i quan sortim siguem una mica millors.