"Qui té un amic té un tresor"

Dos amigas se dan un abrazo bajo las luces de Navidad del Portal de l’Àngel, en Barcelona. / Manu Mitru

Tots haurem sentit aquesta expressió: "qui té un amic té un tresor". És una realitat el que designa l'expressió, i una forma de descriure la implicació d’una amistat en la vida d’una persona. No obstant això, penso que va més enllà. Definir és limitar, com va dir Oscar Wilde, i no puc trobar més límit en el fet d’intentar posar paraules, metàfores o expressions al valor de l’amistat. No em prenguin per 'intens', m’explico: les paraules que utilitzem en la nostra vida quotidiana ens serveixen per designar, en major o menor mesura, el que veiem, fem i sentim. Però si de sensacions parlem, sovint les paraules perden valor quan estan subordinades a alguna cosa tan gran, especial, única.

Com de precises serien les paraules per explicar un enamorament? Serien suficients per tal que una persona que no ho ha estat mai entengués en què consisteix? Quan penso en definir l'amistat, m’esgarrifa posar-li aquest límit on les paraules no arriben, i de cop m'adono que és 'el gran tresor', sense definició.