Qüestió de llengua, qüestió d'igualtat d'oportunitats

Quan l'Oriol va néixer, ens vam proposar de forma explícita que el petit aprengués català i alemany, la llengua del seu pare. No ens vam proposar que aprengués castellà, i no pas perquè no volguéssim que ho fes, sinó perquè sabíem que l'aprendria sense necessitat que féssim un esforç conscient i decidit, com hem de fer amb les altres dues llengües. I no ens vam equivocar pas.

Des que va entrar al sistema educatiu, el castellà és cada vegada més una llengua de producció espontània en ell. Això succeeix malgrat que el català és la llengua vehicular de l'escola. Succeeix perquè al carrer i al pati, és a dir, al nostre entorn, el castellà s'imposa. I l'entorn té en els nens un impacte tant o més fort que el context de la llar. Tant és així que el domini del castellà de l'Oriol supera el de l'alemany que, tot i que l'entén, amb prou feines parla. També ens hem fixat que, quan no coneix algú, per defecte es dirigeix a aquella persona en castellà. O que, independentment de l'idioma que parlem i amb qui parlem, quan intervé algú en castellà, canvia a aquesta llengua de forma automàtica.

Són coses que ningú li ha ensenyat, ni li ha dit, però les ha après. Que hagi après la gran utilitat del castellà com a llengua franca, no ens molesta, al contrari, ens demostra que l'Oriol està adquirint molt bones competències socials i estratègiques, a més de lingüístiques, cosa que celebrem. Paral·lelament intentem descobrir-li altres grans llengües internacionals perquè creiem que li obriran la ment, la porta a noves cultures i, en definitiva, al món, com ens va succeir a nosaltres, els seus pares. El castellà és, com el català, un gran patrimoni cultural que estimem, valorem, i que no volem perdre.

No per això penso tolerar, però, que ningú em digui que el castellà està amenaçat o perseguit a Catalunya perquè no és el cas i perquè la catalanitat se sosté, entre moltes altres coses, en la interculturalitat i el plurilingüisme. Una de les coses de les quals estic més orgullosa és d’haver-li pogut retornar al meu fill el català, la llengua pròpia de Catalunya, que quasi perden la seva besàvia i àvia maternes. I si això ha estat possible és, en gran part, a l’escola. Una escola que ens va oferir l’oportunitat d’aprendre els dos idiomes cooficials a terres catalanes per poder escollir lliurement, i en igualtat d’oportunitats, quina (o quines) llengua emprem en diferents ocasions, persones, contextos i suports, com jo estic fent ara.