"El que més m'importa és viure": "A Lorca li devem, com a mínim, una tomba"

"El que més m'importa és viure". És una frase cabdal del gran Federico García Lorca. Un dels màxims exponents de la poesia i dramatúrgia espanyoles. Figura principal de la  Generació del 27, morí afusellat ara fa 83 anys. Just un mes després del Cop d'estat que encetà la Guerra Civil. 

Mai no amagà les seves preferències polítiques. S'autodefinia com a catòlic, comunista, anarquista, tradicionalista i monàrquic. Quan la situació al carrer començà a enterbolir-se amb l'arribada de la guerra, cercà refugi a Granada. No se'n va anar, però, a cals seus germans -destacats falangistes-, sinó a cal seu amic poeta Luis Rosales. Malgrat tot, allí es presentà la Guàrdia Civil, al·legant que era un espia dels russos i, a més, homosexual. 

A hores d'ara encara no s'han identificat les seves despulles, tot i una llei -que és paper mullat- titulada de Memòria històrica. Una vergonya repel·lent per a tota la nostra classe política, que s'omple la boca amb presumptes promeses de democràcia i transició. 

En ple segle XXI, sent socis de la gran UE, que no vol solucionar el greu problema dels desplaçats -que no pas refugiats- aquest fet esdevé un acte vergonyant. És clar que -en un altre dels seus pensaments genials- "els pobles són llibres i les ciutats, periòdics mentiders".

Heus ací un màrtir de la nostra història. Com també deia ell mateix, "a qui li dius el teu secret, li dónes la teva llibertat". Representa tot un exemple, un referent i un mirall on fixar els nostres reptes i objectius. En la mesura que no arribem a drenar realment com cal les ferides d'un conflicte fratricida, seguim tenint una assignatura pendent. 

No pot ser que ens vulguin fer creure que el temps guareix i les parets tapen... Hi ha coses que no fan mal a les orelles en ser expressades i cal treballar fermament per superar-ho. Per contra, el silenci causa sempre un gran patiment en la persona que el manté. Si més no -i ja per acabar- li devem una tomba.