"Quan va morir la meva filla, jo vaig morir amb ella"

“No vaig poder dir-te t’estimo tant. 

La pena de l’ànima m’està matant. 

Te’n vas anar, àngel meu, aquell 30 d’agost. 

El buit que has deixat, cada dia és més gros”. (Josep M. Tarragó i Alvarós) 

Tinc 83 anys. El 30 d’agost de l’any passat, a dos quarts de vuit del vespre, va deixar-me la meva estimada filla Núria, víctima d’un càncer cruel i dolorós. Per culpa del covid i de la meva edat avançada, ni tan sols vaig poder acomiadar-me’n. Només sé que, en el moment que va morir, jo també vaig morir amb ella; des de llavors, estic morta en vida. El món se’m va enfonsar i la ràbia continguda i la pena es van apoderar de mi, en veure que res no s’aturava, que tot seguia igual per a la resta de les persones alienes a mi. Com podien riure i parlar, com si res no hagués passat, si la Núria ja no hi era...?

Ja no tinc cor. Me’l van arrencar el dia que ella va deixar d’existir; per això, us demano que no escolteu els qui diuen, amb la millor de les intencions, aquelles frases tan recurrents de “el temps tot ho cura”, que “tens un altre fill i unes nétes meravelloses, que t’estimen amb bogeria”. Perquè, tot i que cadascun d’ells ocupa un lloc molt especial dins del meu cor, ningú pot omplir el buit que ella m’ha deixat. Desenganyem-nos, en el meu cas, a mesura que va passant el temps, la ferida és més profunda i l’absència més insuportable i més real. Ara, sé que no la tornaré a veure mai més. És llavors, quan m’agafa la desesperació i sols trobo consol en les llàgrimes vessades, dia i nit, pel seu inesborrable record.

Desitjo i espero la mort com no havia desitjat res amb tantes ganes. Li demano a la meva filla que, algun dia, no em desperti, si és que aconsegueixo poder dormir de nit. Sé que, llavors, podré descansar en pau.