Carta d’un professor d’FP: "La vocació és molt resistent, però no paga el lloguer"

Se’n parla molt, de la importància estratègica de la Formació Professional. Ho diuen els ministres, els empresaris i fins i tot alguns tertulians quan s’han quedat sense tema: necessitem tècnics, programadors industrials, especialistes en automatització. Tot això està molt bé. El petit detall és que algú ho ha d’ensenyar. Un professor d’FP que comença a treballar a Catalunya cobra aproximadament 2.546 euros bruts mensuals sense antiguitat. Traduït a la llengua que realment s’entén -la del compte corrent- això es converteix en uns 1.700 o 1.800 euros nets.

Ara ve la part entretinguda: fer números. Una habitació a Barcelona ronda els 600 euros. Menjar pot costar 250 o 300 euros. El transport públic, uns 60. Afegim-hi telèfon, roba, algun llibre, algun imprevist i aquest fenomen tan estrany que és simplement viure, i el cost mensual supera fàcilment els 1.000 euros. El resultat és simple: a un professor que acaba d’arribar li queden 600 o 700 euros per a tota la resta.

És a dir, per estalviar, formar-se, comprar un ordinador decent o, en un moment d’optimisme, imaginar que algun dia podrà llogar un pis que tingui més metres quadrats que una cabina telefònica. Cal recordar que molts d’aquests professors són enginyers o tècnics altament qualificats, amb estudis universitaris i un màster habilitant per poder ensenyar. Persones a qui demanem que formin els professionals que després han de sostenir la nostra economia.

Després ens sorprèn que sigui tan difícil trobar professors substituts en algunes especialitats. Misteri. La Formació Professional és clau per al futur econòmic del país, ens diuen. Probablement és cert. Potser el següent pas seria cuidar una mica més els qui la fan possible. Perquè la vocació és molt resistent…, però no paga el lloguer a Barcelona.