"Periodisme és fer preguntes"

Resulta un poc incòmode haver de recordar això als lectors d’EL PERIÓDICO en 2026, però la faena d’un periodista és preguntar, encara que les respostes incomoden, molesten o no convinguen a qui les rep o a aquells que preferirien que no es formularen mai.

No he escrit mai una línia en este diari, en les pàgines del qual publiquen professionals als quals respecte molt, però em veig obligat a enviar esta columna en resposta a un atac gratuït, indigne i absurd llançat contra mi des d’un article d’opinió recent. No entre ací per gust, ni per afany de polèmica, sinó per una raó més simple: perquè hi ha falsedats que, quan s’imprimixen amb noms i cognoms, exigixen una rectificació pública.

Soc corresponsal a la Casa Blanca d’'ABC', la cadena COPE i Telemadrid. Abans vaig ser director adjunt d’'El País', d’on vaig eixir junt amb altres companys després d’una purga instigada i alentada per l’actual president del Govern, que va arribar a desenvolupar un sentit patrimonial de la línia editorial del diari i a exigir a un accionista, Telefónica, canvis en editorials i en la direcció. Però, en fi, una empresa privada té dret a fer el que considere. Jo me’n vaig vindre a Washington, on ja tenia experiència, i ací faig la meua faena, que és informar del que ocorre a la Casa Blanca i preguntar també pel meu país, Espanya, quan este entra en el focus de la política exterior dels Estats Units.

Des que Donald Trump va tornar al poder en gener de 2025, ha parlat en públic d’Espanya en nou ocasions, sempre per a criticar la despesa militar del país. D’eixes nou vegades, jo només li ho he preguntat en tres. En les altres, la qüestió va sorgir en respostes a l’agència EFE, en una entrevista telefònica amb 'The New York Post' o per iniciativa pròpia del president durant actes públics amb el president finlandés, el canceller alemany i el secretari general de l’OTAN.

No obstant això, el columnista Ernest Folch falta a la veritat quan m’atribuïx en la seua columna «Alandete Productions» un paper central en eixes referències de Trump a Espanya. Els fets són els que són, i l’hemeroteca els deixa a la vista. Preguntar tres vegades per Espanya en més d’un any de mandat no equival a marcar l’agenda de la Casa Blanca, ni a dirigir les paraules del president dels Estats Units, ni a fabricar una estratègia política transatlàntica.

Folch arreplega, a més, unes paraules de Trump que jo no vaig provocar ni arrancar mai. Una frase del president sobre que Espanya és «un país de perdedors» no va ser resposta a una pregunta meua, sinó una declaració feta en una entrevista al 'Post'. També això es pot comprovar sense cap dificultat. No estem, per tant, davant d’una discrepància d’interpretació, sinó davant d’una deformació deliberada de fets elementals.

Només una visió molt desviada del periodisme, o molt aliena als seus principis més bàsics, pot atribuir a una pregunta una intenció política prefabricada. Jo no pregunte per reforçar ni per perjudicar Pedro Sánchez. No pregunte per auxiliar l’oposició ni per servir el Govern. Pregunte per saber, per aclarir, per informar. Pregunte perquè eixe és el meu ofici. I quan Espanya apareix enmig de tensions diplomàtiques, comercials, militars o estratègiques amb els Estats Units, la meua obligació no és callar, sinó preguntar.

Tristament, Folch no fa més que reproduir el relat del poder i d’una campanya que ja em van dedicar des de l’Executiu. Un ministre, el de Transports, va arribar a dir-me antipatriota. La de Defensa va sostindre que en les meues preguntes anaven implícites les respostes. No vaig trobar llavors solidaritat en estes pàgines, sinó més bé silenci, i eixe silenci hauria sigut perfectament acceptable si després no haguera arribat este atac barroer.

Perquè pitjor que els atacs del poder és que hi haja periodistes disposats a posar-se del seu costat i a fer-li la faena bruta, com ha passat en estes pàgines. Ja va passar amb companys de mitjans hui perillosament pròxims a este Govern, inclosos antics companys meus d’'El País', i veig ara amb estupor que succeïx també en les pàgines d’EL PERIÓDICO. Escriure una tribuna no atorga patent de cors per a la difamació. I posar el nom d’algú en un titular per desacreditar-lo amb falsedats no és opinió: és una manera d’envilir el periodisme.