"Què passa quan és més important multar que prevenir conductes delictives?"

En els darrers mesos, he viscut dos episodis que m’han fet pensar si la prevenció i el manteniment de l’ordre públic per part dels Cossos de Seguretat estan al servei de la ciutadania o són, més aviat, un sistema basat en objectius recaptatoris. Mireu, dues conductes: una omissió i una multa:

Al meu fill adolescent li van robar el mòbil amb intimidació. Per motius educatius i per responsabilitat vam decidir anar a denunciar els fets (que entengui, el fill menor, que els actes punitius s’han de denunciar i que passin coses quan es denuncien és educació ciutadana, oi?). Bé, doncs contra tot pronòstic, a la comissaria del barri no ens van atendre perquè sembla ser que es necessita cita prèvia per ser atès. De debò? Algú té el poder anticipatori de saber que el robaran?

La sensació de frustració i falta de responsabilitat afectiva en els protocols va ser aclaparadora, per a mi i per al meu fill, que no es va sentir protegit ni acompanyat.

El cap de setmana passat, nit de castanyada, la meva filla estava amb un grup d’amics en un banc d’un carrer en una zona d’oci nocturn a Barcelona. Prenien begudes en un got i dos policies de paisà els van multar per consum de beguda en receptables no adequats. No feien soroll, no molestaven i no alteraven l’ordre públic, només parlaven i consumien begudes en gots, però van ser multats. Sense saber ben bé per què van ser sancionats amb una multa de 100 euros.

La lògica estableix unes premisses que permeten extreure conclusions. Perdoneu, però les meves són clares: què passa quan és més important compondre multes que prevenir o investigar conductes delictives? Què passa quan tens la sensació que l’assistència ciutadana no té el nivell de prioritat que hauria de tenir?  Certament, això és el que tenim però, és el que volem?