"Mort d'ara mateix: la vida que se'ns en va amb els que marxen"

Les últimes trobades són les que recordem quan ens anuncien la mort d'una persona propera per culpa de la pandèmia que ara ens afecta o per altres motius. De seguida ens ve al cap la imatge del seu rostre somrient i amable, cosa que fa que encara ens costi més de creure-ho.

Ens vénen primer a la ment les últimes trobades perquè mai no deixa de ser una estranyesa el fet mateix de la mort, un fet al qual mai no ens acostumem. Aquell o aquella que fa hores, unes hores ben bé i només, tenies al davant i que ara, com de sobte, ja mai més no l'hi tindràs. I és així que a l’acte et sents presa d’una tristesa immensa, intensificada per la visió de la persona que se n'ha anat per sempre i que, com no, evidencia la mirada que una es fa de la pròpia mort.

Després hi penses, en les altres trobades, aquelles que han fet que et quedi gravada l'essència d'un altre ésser poc a poc i sense adonar-te'n. Et negues a acceptar que pugui desaparèixer i guardes a la memòria cada segon que pots recuperar de la persona desapareguda. Perquè la petjada que deixen les absències és la base de la mateixa existència.

Tots som aquells que trobem a faltar. I com sempre arribem massa tard a adonar-nos que la vida se’ns en va amb ells perquè tots ens n'anem anant també amb ells.