"Morir a la mateixa habitació on es va néixer és una metàfora de l´existència"

Hi ha vides que semblen dibuixades amb una precisió gairebé poética, com si el temps, en lloc d´avançar en línia recta, descrivís un cercle perfecte. Llegint una esquela m´ha encantat el que deia textualment: "Angelina R. i E., ha mort a casa seva, a la mateixa habitació on va néixer, a l´edat de 93 anys envoltada de la seva família".

Va néixer en una habitació concreta, en un racó determinat del món, entre parets que sense saber-ho esdevindrien testimoni silenciós de tota una existencia. Aquell primer alè, aquell primer plor van obrir una porta que la vida s´encarregaria d´omplir: anys, records, vincles, absències i presències. I és allà mateix, en aquell mateix espai íntim i conegut, on la vida ha decidit tancar-se amb una delicadesa que commou. Com un ocell que, després de volar llargament, retorna al niu que el va veure néixer, no per començar sinó per acabar, o potser per transformar-se.

Hi ha alguna cosa profundament simbòlica en aquest retorn. Ens passem la vida avançant, fugint, descobrint, buscant horitzons nous, però potser el veritable destí no és cap lloc llunyà, sinó aquell punt inicial que ens defineix. El lloc on tot comença i de vegades on tot es recull. Morir a la mateixa habitació on es va néixer no és només coincidència és gairebé una metàfora completa de l´existència. És com si el fil de la vida, estirat durant 93 anys es tornés a enrotllar amb suavitat al seu origen.

Envoltada de la seva família, Angelina no només ha tancat una vida, sinó que ha completat un cercle i que tots, d´una manera o altra, busquem el nostre propi niu i que quan arriba el moment tornar-hi, pot ser la forma més serena de retornar al niu del silenci. Felicitats, Angelina, per tancar el cercle de la vida d´aquesta manera tant bonica i natural.