2,5 milions de persones afectades pel judici: Ho tornarem a fer!

No sóc jurista, però com individu afectat, com altres dos milions i mig de persones, he seguit tot el que he pogut les sessions del judici. Amb indignació, amb ràbia, amb emoció. Amb indignació, per veure a representants escollits pel poble essent jutjats per defensar unes idees polítiques. Amb ràbia, per comprovar com s'han abocat quilos de femta sobre persones i sentiments pacífics que no han fet res més que votar el destí que volen pel seu país, tant si és en un sentit com en l'altre; i per totes les mentides i veritats tergiversades a conveniència de les parts acusatòries. Amb emoció, en veure reflectit en els rostres dels acusats tot el cansament i el patiment acumulat i en sentir les seves darreres declaracions. I també amb admiració per les defenses, que han fet un paper extraordinari davant de les fiscalies, que no han estat capaces ni de pronunciar bé els noms ni de saber ubicar en dates i llocs certes proves documentals, amb gestos inadmissibles de desdeny quan els era reclamat per part dels advocats.

Evidentment que ha estat un judici polític. I un acte de venjança, emparant-se en la suposada realització del que ells anomenen cop d'estat. Anar a votar és un cop d'estat? Ho és també manifestar-se pacíficament? És lícit i legítim que gent desarmada, asseguda a terra o amb els braços enlaire, rebi garrotades, sigui arrossegada i vexada? És permissible que cap partit constitucionalista no hagi condemnat les arengues dels "a por ellos", dirigides als policies que havien de venir a fustigar-nos sense raó? Com és possible que permetessin aquestes expressions d'odi sense fer la més mínima reprovació?

No perdonarem ni oblidarem a cap ni un dels actors que ens han fet mal d'una manera o altra. Ni polítics, ni policies, ni jutges. Només es tractava de votar sí o no i, en qualsevol cas, mai es va prohibir poder votar no. Qui no ho va fer va ser perquè no va voler i, per tant, com en qualsevol sistema democràtic, el que val sempre és l'opció més votada, agradi o no. Ens trobaríem ara com ens trobem si -imaginem-nos que tothom hagués anat a votar-, hagués sortit que no?

Que ningú ho dubti. Sigui quina sigui la sentència, seguirem defensant les nostres idees, no podran amb nosaltres per molts insults que rebem, perquè ningú, i molt menys els espanyols, ens han de dir el que hem de ser ni el que hem de sentir. I a qui no li agradi, ja sap on és la porta.