"La meva Barcelona de la posguerra: futbol, cinema i 'varietés'"

A l'any 1947, quan jo tenia 7 anys, tot i la meva mala salut -en aquella època la bronquitis era terrible i no hi havia penicil·lina-. A Barcelona, els matins que feia bon temps, la meva àvia i jo anàvem a passejar per la Diagonal. Pujàvem pel carrer d' Urgell i, a l’altura del carrer de París, ja trobàvem camps oberts. Tanmateix, a la cruïlla amb el carrer de Londres, pujant a mà dreta, hi havia un búnquer.

A la Diagonal, a la part nord, a prop de Ganduxer, hi havia un cabaret que s’anomenava 'El Cortijo', a la part de darrere hi havia un camp de futbol. Allà jugava jo, equipat amb l’uniforme de porter que m’havien comprat. La meva àvia portava aigua i una tovallola per eixugar-me la suor, no fos que em refredés. També jugava a la vorera de casa, on improvisàvem amb altres nens uns partits de futbol, encara que, com que jo ho feia esporàdicament, sempre era considerat el foraster i, per tant, els amics em duraven poc.

Algunes tardes acostumava a anar al cinema amb la meva mare. Aquells on més anàvem eren: l’Aristos, entre els carrers de Muntaner i la Diagonal; l’Alondra, a Còrsega-Muntaner; el Myriam, a Provença-Passatge de Mercader i l’Iris, a València-Muntaner. En aquest últim, després de passar dues pel·lícules, feien 'varietés', on alguns artistes sortien a cantar i ballar i, a més a més, els últims anys, feien bones revistes, amb Amparito Carvajal. Gràcies a ella, vaig tenir l’oportunitat de veure per primera vegada onejar la senyera en públic. Al final de la representació, va sortir vestida de pubilla amb la senyera interpretant 'El cant de la senyera'. Ningú s’esperava res igual, i això va fer que tots ens poséssim dempeus i aplaudíssim amb entusiasme. L'endemà, quan ja havia corregut la veu de l’esmentat fet, el ple va ser total. Malauradament, a l'Amparito no li va ser possible repetir la proesa, encara que, afortunadament, no la van detenir.