Contenido de usuario Este contenido ha sido redactado por un usuario de El Periódico y revisado, antes de publicarse, por la redacción de El Periódico.

Al meu poble també ens maten

Minuto de silencio por un crimen de violencia machista en Nou Barris, en agosto.

Minuto de silencio por un crimen de violencia machista en Nou Barris, en agosto. / CARLOS MONTAÑÉS

Fa uns dies vam saber que un xic del poble va assassinar la seua parella. Primer per rumorologia de xarxes socials, després les notícies anaven confirmant allò que tots temíem.

Entretodos

Publica una carta del lector

Escribe un 'post' para publicar en la edición impresa y en la web

Des d'aquell dia no paro de donar-hi voltes. La cara de l'assassí apareix a la meua ment constantment, el recordo per l'escola, pels carrers del poble. Pel poble se respira una sensació compartida de com hem pogut arribar fins aquí.

La qüestió de les violències de gènere, englobant los assassinats, la violència física, la psicològica, el control, los abusos i un llarg etcètera que mai acaba, és un fenomen que sentim com a llunyà. El rebem a través de mitjans de comunicació com allò que sabem que existeix però lluny del nostre entorn i del nostre poble. I quan passa prop nostre, generem una sèrie d'excuses per esquivar que allò que està passant ens interpel·la com a individus i com a societat.  

Excuses com especificar l'origen de la xica quan l'assassí s'ha criat entre natros, donar la culpa al fet que ella mai l'havia denunciat, demonitzar l'assassí o creure'ns que té problemes psicològics són només maneres de no sentir-nos culpables i no arribar a acceptar que tenim un greu problema col·lectiu.

Segons l'ONU la violència masclista és la primera causa de mort en  dones d'entre 15 i 44 anys, i malgrat que les dades esgarrifen, natros girem la mirada cap a una altra banda: "Al meu  poble això no passa", però passa, i cada dia. L'assassinat és la punta d'un iceberg ple de violència i abusos que rebem les dones pel fet de ser dones, no importa l'origen, l'estatus social, l'educació...

Totes les dones hem passat per algun tipus d'abús o el patirem al llarg de la nostra vida. Pensem-ho: quantes vegades hem tingut temor en tornar a casa soles? Quantes vegades hem renunciat a fer coses perquè la nostra parella no s'enfadés? Quantes vegades hem accedit a tenir sexe sense atrevir-nos a dir "no"? La llista no s'acabaria i estic segura que a cada dona que està llegint li passen pel cap situacions en què veu que no convivim en igualtat de condicions.

Irantzu Varela deia que cada societat té la violència que tolera. I a la nostra, la violència cap a les dones és tolerada. Per poder afrontar tot això tenim el deure de treballar per eliminar des de la  infància totes aquestes situacions, treballar en la coeducació, perquè cada dona del nostre poble tingui les mateixes oportunitats que los homes, generar taules de professionals on poder treballar la violència de gènere, conscienciar als més joves sobre consentiment i desig, facilitar les xarxes de suport perquè les víctimes puguin sortir de situacions de maltractament.

Per fer tot això cal voluntat política des de les nostres institucions, però sobretot cal mirar-nos a l'espill com a societat que viu en un sistema masclista, assumir-ho per treballar des d'aquí, perquè les dones puguem desenvolupar tota la nostra vida sense dependre de ningú, en igualtat de condicions Però sobretot perquè no hi hagi ni una sola víctima més en nom del masclisme.

Participaciones de loslectores

Másdebates