El Periódico

La aportación de los lectores

Publica una carta del lector

"El meu fill está malalt i la única solució que em donen és la presó"

123RF

Un ciudadano con signos de estar deprimido.

Charo Díez BajoBerga

¿Qué opinas del tema de discusión? ¿Qué te parece la aportación de este usuario? Envía tu opinión para participar en el debate.

Lunes, 12 de diciembre del 2016 - 11:30 h

Imagina que tens un fill adoptat quan tenia dos anys, diagnosticat de TDAH (Trastorn de Dèficit d’Atenció amb Hiperactivitat) als 10, que comença amb una medicació prescrita per la neuropediatra.

Imagina que als centres educatius no entenen la problemàtica ni estan formats per afrontar-la. Com a conseqüència, és castigat contínuament, rep expedients disciplinaris, és enviat a casa seva per períodes que van des de 3-4 dies fins a un mes. Que no s’aplica cap protocol d’actuació ni les mesures absolutament necessàries per a poder fer front a la seva escolarització.

Imagina que acaba assistint a un CET (Centre Educatiu Terapèutic) sense poder assistir al centre ordinari perquè no saben què fer amb l’alumnat amb problemes greus de conducta.

Imagina que amb un gran esforç seu i nostre --pare i mare--, amb 4-5 hores de feina cada dia a les tardes i els caps de setmana arriba a obtenir el certificat de l’ESO però no pot acabar una formació professional de cicle mitjà.

SOM COMPANYS DELS SEUS PROFESSORS

Imagina que acabes amb una fama de pare/mare consentidora i amb una relació espantosa amb el professorat. Imagina que nosaltres som professors i, de vegades, som companys del professorat del nostre fill. Imagina que comença a consumir cànnabis i que es posa molt agressiu i acaba ingressat deu dies a la Unitat Psiquiàtrica Infanto-juvenil d’un hospital públic.

Imagina que assisteix a la UCA (Unitat de Conductes Addictives) i que és donat d’alta perquè ell no vol deixar de consumir, en lloc de fer-li la teràpia que requereix per a ajudar-lo a deixar el consum. Imagina que li diagnostiquen també un trastorn de personalitat antisocial.

Imagina que és agressiu i es baralla contínuament. Que vas pagant sancions econòmiques i que acaba tenint set demandes judicials per agressions amb lesions més o menys greus i que la sentència sempre és la mateixa: multa o presó, sense saber com accedir a que li commutin per serveis a la comunitat, per a que sigui ell qui pagui per les conseqüències dels seus actes.

Imagina que vols incapacitar-lo i que, com que té només un 35% de minusvàlua, el seu coeficient intel·lectual és normal i és llest, no és ni esquizofrènic ni bipolar (que de vegades penses que són les úniques malalties mentals que es tenen en compte), no trobaràs cap jutge que li concedeixi.

Imagina que saps que existeixen mesures alternatives i que saps que és l'única manera de que sigui responsable dels seus actes i se'l pugui obligar a medicar-se, internar-lo... I que et preguntin si està incapacitat.

NO ES POT FER RES SENSE EL SEU CONSENTIMENT

Imagina que arriba a la majoria d’edat, que ell no té cap consciència de malaltia mental i no pots fer cap tràmit sense el seu consentiment, ni tens accés a la informació que li arriba dels jutjats i que no pots fer cap tràmit si ell no vol.

Imagina que vas veient i, a més a més t’ho diuen, que l’únic camí és la presó, no n'hi ha cap altre. “Vivim en un país democràtic i qui la fa, la paga”, et diuen...

Quantes mares i pares no s’imaginen tot això i més sinó que ho estan vivint dia rere dia?

Jo sóc una d’aquestes mares i em trobo impotent davant aquesta societat que omple les presons amb malalts mentals sense buscar altres solucions.

Malauradament, aquest ‘Imagine’ no té música ni és tan bonic i esperançador com el de John Lennon.

Participaciones de los lectores

La deontología funeraria que sucumbe al lucro sin escrúpulos

Manuel Monterde Sánchez Santa Coloma de Gramenet

Leo en la página web del Ayuntamiento de Barcelona que, el pasado miércoles 31 de octubre, la teniente de alcaldía de Derechos Sociales, L... Seguir leyendo

Preservemos la idiosincrasia de Barcelona, mi ciudad

José Manuel Fernández Arroyo Barcelona

Camino por la ciudad. Recorro sus calles. Es un domingo cualquiera. Mis inquietos pies me conducen a un destino no cierto, improvisado. Paso a paso disfruto de cada ... Seguir leyendo

Persones sense memòria: les fotos com a única realitat

Tura Iglesias i Admetlla Sant Cugat Sesgarrigues

Pedro Sánchez, durar a toda costa

Victoriano Sánchez La Palma de Cervelló

La necessitat de tenir un menú variat

Maria Lluís Sitges

La necesidad de mejorar el transporte público nocturno

Rebeca Soriano Barrufet Barcelona

L'enveja, el pecat capital més generalitzat a España

Joan Boronat Lecha Blanes

El 'crim' de perdre un any

Laia González Solà Barcelona

Villarejo: burocracia pública y corrupción

Luis Fernando Crespo Zorita Alcalá de Henares