Les ombres de la raó d'un diumege etern i circular

Estic cansada, cada dia és diumenge i els meus ulls s'acostumen a no veure el sol cara a cara, els sorolls són televisions de veïns addictes als informatius o potser a les pel·lícules, segons les hores. La monotonia del temps que passa sense passar. Els amics són dibuixos sobre llenços i l'amor invisible... és la il·lusió d'un final.

La incertesa de saber què passarà s'apodera de mi quan penso en la selectivitat, la universitat, una feina... Veig un llarg camí on els senyals avui estan desdibuixats, són camins perillosos que potser em condueixen a carreteres tallades i tinc por, por de no trobar el camí de sortida, el meu destí, que fa només uns dies jo imaginava com una línia recta, segura i on avui només veig obstacles i fronteres.

Les meves idees s'abracen amb la confusió i la preocupació d'un futur on desconec si la selectivitat, la meva carrera, la podré compartir entre companys i amics o si seguiré vivint cada dia en un diumenge etern i circular.

Només desitjo dibuixar els colors de la raó, una raó que ens porti, com en els contes que em llegien de petita els meus pares, a un final feliç per a tots. Nosaltres, joves, hem d'intentar construir un món més just, fraternal i sempre, sempre més humà.