Memòria històrica: "Ascensión té 91 anys i no pot tancar el dol pel seu pare"

Ascensión Mendieta tenia 13 anys quan va obrir la porta de casa seva als que venien a buscar el seu pare per assassinar-lo. El gener de 2016, es va obrir una fosa comuna al cementiri de Guadalajara on es sospitava que estaven les restes del seu pare, Timoteo. L’anàlisi de les restes va demostrar que les del seu pare no hi eren. La cruel realitat és que Ascensión, amb 91 anys, no pot tancar el dol.

Des de la fi de la dictadura els nostres governants s’han omplert la boca amb la paraula ‘democràcia’. Com és què en tot aquest temps, sent tan demòcrates, no han fet gairebé res per tancar el dolor de moltes famílies que no saben on estan els seus familiars assassinats?

Ha calgut esperar fins el setembre del 2016 a que la Generalitat de Catalunya presenti un pla per identificar les víctimes del franquisme i al desembre del 2016 per que el Memorial Democràtic col·labori en la querella argentina contra els crims del franquisme. Aquests dos passos endavant han d’anar acompanyats també de les explicacions dels que ara ens governen. Reprodueixo literalment el peu d’una fotografia d’en Francesc Torres, Premi Nacional de Belles Arts de la Generalitat de Catalunya, de l’exposició ‘A cop d’ull’ (Palau de la Virreina, Barcelona, 2013).

¿Tres imatges procedents del projecte que documenta l'exhumació d'una fosa comuna de setembre de 1936 a Villamayor de los Montes, Burgos, realitzada el 2004. S’hi van trobar 46, tots homes, d’edats entre els 17 i els 70 anys, tots morts per múltiples ferides de bala inclosos els trets de gràcia al cap. També presentaven fractures perpetrades abans de ser afusellats. Els botxins van ser falangistes i guàrdies civils. Aquest projecte va ser realitzat a Burgos per la impossibilitat de fer-lo a Catalunya en dues ocasions: la primera amb Jordi Pujol encara president i, la segona, amb el primer tripartit. En ambdues ocasions el projecte va ser avortat per ingerències polítiques.

En el segon cas, Esquerra Republicana de Catalunya va ser la responsable que no seguís endavant. No es demanaven diners, només permís. Els fons els havia aconseguit als Estats Units mitjançant una Fullbright Fellowship i l’ajut de dues institucions privades de Nova York. La peça completa es va estrenar a l’International Center of Photography (ICP) de Nova York i forma part de la seva col·lecció permanent.