Contenido de usuario Este contenido ha sido redactado por un usuario de El Periódico y revisado, antes de publicarse, por la redacción de El Periódico.

Massa hipocresia al voltant de l'avortament

Decepción y tristeza de varias partidarias de la despenalización del aborto tras conocerse la decisión del Senado.

Decepción y tristeza de varias partidarias de la despenalización del aborto tras conocerse la decisión del Senado. / Natacha Pisarenko (AP)

Les darreres setmanes, la premsa ens ha bombardejat amb notícies sobre l'avortament. Concretament referint-se a Irlanda i Argentina. És evident que parlar-ne no deixa indiferent ningú… Tot i que sovint hi ha massa gent que obvia 'mullar-se'. És molt més còmode no comprometre's. Fer veure que es diu quelcom, divagant.

Entretodos

Publica una carta del lector

Escribe un 'post' para publicar en la edición impresa y en la web

Algun titular periodístic cal agafar-lo amb pinces. Per exemple aquell que deia: “Espanya s’ha llevat amb una notícia trista… El Senat argentí ha rebutjat  -de moment, per un any-  legalitzar-lo”. Em pregunto si allò que és dolent per alguns esdevé motiu de joia per d’altres. En qualsevol cas, les senyores de classe benestant seguiran avortant en llurs clíniques privades. Les de pocs recursos correran el risc de morir en clandestinitat. Quanta hipocresia! En el cas de la ultracatòlica Irlanda, la liberalització de l’avortament ha obtingut una majoria folgada, inesperada i aclaparadora. I la llei es podrà começar a aplicar abans no acabi l’any actual.

No és veritat que penalitzant la interrupció de l'embaràs s’impedirà. El nucli de la qüestió és que la dona avorta i ja està. Sigui pobra, rica, catòlica, àrab, menor d’edat o fins i tot religiosa… M’agradaria que algú m’expliqués  --en profunditat--  el pensament i objectius dels grups pro-vida. No serà que, tal vegada, la llei es converteix tan sols en un càstig contra la figura femenina, que reclama el dret al que ella entén com autonomia i sobirania del propi cos?

La posició eclesiàstica podria fregar posicions ambigües. Com acostuma a passar amb l'eutanàsia. Fer el contrast pur i dur amb  el dret a la vida sembla orientar-se només a la teoria del “mejor no meneallo”.  Allò que, en clau política, algú va batejar com la teoria de l'“ara no toca”.

Paral·lelament, la contrapartida ja no la situo en la poca fondària i criteri de molts dels nostres polítics. Més aviat me'n vaig a la posició vaga i inconsistent del concepte 'feminisme'. Aquí, en aquesta tessitura, no sempre té raó aquell que més crida… De la mateixa manera que em preocupa força l’etern enfrontament entre estat i església en el tema educatiu. Per què ha d'ésser així? Encara més quan allò que es coneix com Carta Magna (la Constitució) estableix la laïcitat de l’estat. Realment és així… o només és paper mullat ?

Tornant a Irlanda, la nova llei podria anomenar-se “Savita” en record a una dona de 31 anys que es deixa així. Va morir a l'hospital de Galway arran d’una aturada cardíaca després que els metges li diguessin que Irlanda era un país catòlic… Raó per la qual es van negar a induir-li un avortament, tot entenent que la septicèmia que patia no representava un risc greu per la seva salut.

Mentrestant, em quedava acoquinat fa pocs dies en llegir una notícia que parlava del nomenament d’un prevere gironí com a exorcista. Vaja! Que mentre alguns apliquen la tàctica dels ulls clucs a problemes reals i primerencs del món actual, se'ns pretén entabanar amb el que considero una autèntica xuminada…

Arribats en aquest punt, aplicant una certa sornegueria, em ve a la memòria una resposta lapidàriament genial: “les coses impossibles les fem al moment. Els miracles, tanmateix, triguen una mica més”. És clar que, agradant-me o no, el gran Miquel de Cervantes -en el seu immortal Quixot-deia allò de “con la Iglesia hemos topado”. “Vivir para ver” que sentenciaria en Forges.

Participaciones de loslectores

Másdebates