"Mares, heu sostingut la vostra tribu, i amb ella, el país sencer"

Aquesta combinació: ser mare, teletreballar i el llarg confinament ha provocat un veritable tsunami emocional en moltes dones que s'han vist superades per la brutal situació: voler arribar a tot i no poder; treballar sota pressió, els deures, la casa, la compra, la planxa, el menjar… l'estrès de la desinfecció, el canvi d'hàbits, el sentiment de culpabilitat, de sentir-se mala mare per haver perdut els nervis, l'insomni, l'angoixa, la falta d'espai, el descuidar-se d'una mateixa...

Per descomptat els pares també heu estat allà, però permeteu-me rendir avui aquest homenatge a elles, a les que heu tirat del carro, aconseguint sobreviure més o menys dignament al tancament i a les enormes responsabilitats de mare, mestra, parella i professional malabarista, i ara esteu esgotades, desbordades literalment perquè no hi ha respir, sembla que això no s’acabi mai. Però tranquil·les, és natural, doneu-vos el permís de tenir les piles descarregades.

Encara i així, com a veritables màquines, seguiu tirant i tirant anestesiant fins i tot les emocions que sentiu per a poder seguir avançat. S'inicia ara una nova etapa amb una nova readaptació, i veieu que encara queda camí per recórrer; molts nens no volen sortir de casa per por, uns altres se senten irascibles i enfadats, la dependència de  xarxes, jocs i sèries s'ha generalitzat… i la por pren moltes de les decisions diàries. Uf, quant treball queda!

Sabeu que heu de ser coratjoses i que, pels fills traureu la força d'on sigui, però si algú et bufa, caus, si et toquen, plores.

Noies, sou unes valentes, honreu la nostra espècie, encara que ningú us ho digui, us ho agraeixi ni ho valori…. Heu sostingut la vostra tribu, i amb ella, el país sencer. No us sentiu culpables… no feia falta fer-ho perfecte. Tot està bé.