"Perquè el mal triomfi només cal que els bons no facin res"

"Però, jo no he sigut pas!" és el que diuen els alumnes espantats quan els demanes qui ha assetjat un company o qui ha llençat un avió de paper contra un docent: "Jo no he fet res". I, a vegades -cosa que els posa en evidència-, afegeixen: "Jo no ho he pas vist". No calia, perquè la pregunta següent és inevitable: allò que "no has vist", què ha estat?

No solem sentir-nos culpables de les injustícies que veiem: la culpa correspon a qui les comet. Però la responsabilitat és una qüestió més àmplia. Quan callem davant la mentida, quan mirem cap a una altra banda davant la violència o quan abandonem la defensa d'una persona injustament atacada, potser no cometem cap delicte, però contribuïm a crear un món on la injustícia esdevé possible. S'atribueix a Edmund Burke el tuit: "Perquè el mal triomfi només cal que els bons no facin res".

Karl Jaspers havia distingit entre culpa i responsabilitat, i Hannah Arendt va recordar que, encara que no existeixi una culpabilitat col·lectiva, sí que existeix una "responsabilitat col·lectiva". Moltes tragèdies no prosperen només per l'acció dels culpables, sinó també per la passivitat dels qui es limiten a dir: "Jo no he sigut" i es renten les mans.

Com a director d'un institut m'hi trobo massa sovint. I no passa només entre adolescents: passa arreu, entre adults d'una immaduresa moral espatarrant.