"L'autoritat del mestre"

El debat al voltant de l’autoritat del mestre fa temps que és obert i tot just comença a girar sobre la necessitat de reforçar-la i protegir-la, fins i tot, penalment. Certament en els darrers anys es constata un repunt de la violència verbal i física a l’entorn escolar, tant entre l’alumnat com vers el professorat. Tanmateix, la figura d’autoritat s’ha vist qüestionada durant les darreres dècades, fins al punt que no resultaria difícil trobar-se un/a mestre que no s’hagi sentit desautoritzat davant versions, sancions o l’avaluació d’un alumne en algun moment. Factors més profunds podrien ajudar a explicar-ho i és que la restauració de la democràcia després de la dictadura franquista va fer de l’autoritat una figura incòmoda i l’aplicació de pedagogies que arrenquen de tradicions racionalistes i liberals van centrar la mirada en una educació basada en el respecte per l’alumne i els seus interessos com a base d’una ciutadania lliure, en detriment de l’autoritat tradicional.

Més recentment hem vist cristal·litzar un augment de la sobreprotecció familiar, social i institucional del menor, que ha reforçat el perfil d’alumnat poc acostumat a la reprovació i amb una baixa o nul·la tolerància a la frustració. On queda l’autoritat del professor, doncs? Sens dubte, el compromís derivat de l’acceptació de les normes per part de l’alumne sempre la reforça, però la clau de volta rau en la transferència de confiança vers l’escola per part de la família, quelcom que no sols ha anat minvant, sinó que no ha anat en paral·lel a l’augment de demandes educatives i socials transferides a l’escola durant les darreres dècades. Cal que el professorat torni a mirar-se les famílies com uns aliats imprescindibles i no com una amenaça al seu exercici docent. Però, paral·lelament, cal que elles confereixin la confiança efectiva als mestres, amb totes les conseqüències que comporta la guàrdia i custòdia del menor.